No tens la culpa de la mort dels fills

Un nou cas de violència vicària, ara a Bar­ce­lona, ens ha situat davant un esce­nari tan ter­rorífic que la nos­tra ment no pot arri­barho a enten­dre. I pen­sar que ni tan sols sabíem que exis­tia la paraula vicària i ara, cada dos per tres, la usem perquè ens arriba el cas d’un pare que ha matat els seus fills amb la moti­vació, única i exclu­siva, de des­tros­sar la vida a la mare de les cri­a­tu­res. És la violència més des­pi­e­tada i atroç que es pot exer­cir. És enter­rar la mare en vida. És posar en dubte la versió de les dones quan aler­ten de deter­mi­nats perills. És con­dem­nar aque­lla mare per par­tida doble. D’una banda, la insu­pe­ra­ble pèrdua dels menors. De l’altra, el sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat que arros­se­garà fins a la fi dels seus dies. Es pre­gun­tarà què més podia haver fet ella per evi­tar-ho, i per què va tenir dos fills amb un home que, molt pro­ba­ble­ment, atès que la història s’acos­tuma a repe­tir, a l’inici sem­blava encan­ta­dor però que a poc a poc va anar donant senyals d’alerta. Per això és fona­men­tal que com a soci­e­tat recor­dem a aques­tes mares que només hi ha un gran cul­pa­ble. I que si n’hi ha més d’un, cal apun­tar en alguna altra direcció, però no cap a una mateixa. Prou pena pagarà ja. I a qui li per­to­qui, que revisi una vegada per totes les custòdies que estan obte­nint deter­mi­nats pares que no les merei­xen. Qui mal­tracta una dona, difícil­ment tindrà pie­tat amb la resta del món. No fa gaire, una pro­fes­si­o­nal de la medi­ació em comen­tava com en nom de la defensa dels drets dels homes –no seré jo qui els els negui, però evi­tem per­dre el nord– la justícia està come­tent autènti­ques bar­ba­ri­tats. Par­lem-ne sense por i actuem en con­seqüència, que això no impe­deix adme­tre que el pla­neta, per sort, està ple de pares excel·lents.