Cecs entre nosaltres

La crueltat humana fa que sovint algú faci burla dels defectes físics dels altres i fins i tot hi ha humoristes que no s’estan de provocar la rialla del públic amb unes armes de tan mal gust. És una manca d’educació de la sensibilitat. Al costat dels coixos, els sords, els geperuts, etc., els cecs solen ésser l’excepció. La gent és habitualment “caritativa” amb els cecs, i cal posar el mot “caritat” entre cometes per tal de recordar-ne el profund significat: amor desinteressat al proïsme.

Sovint em trobo, pel carrer, una noia cega que avança decididament, orientant-se amb el bastó; sempre coincidim a la mateixa hora, que és l’hora que deu acabar la feina, cap a les dues. Avui, en un altre indret, he trobat un noi cec que es movia amb la mateixa diligència i precisió. Quan anava a travessar un carrer, una dona l’ha agafat del braç i l’ha ajudat a passar. La dona necessitava, amb aquest gest, manifestar la bondat que l’omplia, i no hi ha dubte que és un gest social positiu. No estic segur, però, que en la pràctica el noi necessités aquest ajut, encara que afectivament l’hagi pogut agrair. L’he observat una estona, i el noi avançava sense problemes, precedit pel bastó que es movia rítmicament a dreta i a esquerra, explorant. De cop ha girat en un angle recte impecable i s’ha ficat en una casa, “com si l’hagués vist”.

La reinserció social dels cecs és un fet modern. Durant segles han patit una terrible opressió o, a tot estirar, la típica beneficència. En interessar-me pels carrers de Barcelona vaig descobrir la marginació que els cecs havien sofert a la nostra ciutat, obligats a aïllar-se de la vida en comú i a barrejar-se amb “la gent miserable” que s’aplegava en determinats indrets. Era gent de “fora muralles”, i no és perquè sí que del nou portal que es bastí –després anomenat de l’Àngel– tocant a l’actual plaça de Catalunya se’n digués Portal dels Orbs. Els carrers dels Cecs de la Boqueria, i dels Cecs de Sant Cugat ens confirmen que els cecs barcelonins es defensaven vivint junts de la incapacitat de conviure amb l’altra gent.

Ara ha fet, precisament, cent cinquanta anys dels treballs que van dur Louis Braille a perfeccionar un sistema d’escriptura i de lectura per a cecs. En aquest segle i mig el procés d’incorporació social ha estat lent, certament, però sostingut, i penso que avançarà cada vegada més de pressa. Aquests cecs joves que desafien tan enèrgicament l’adversitat ja desperten alguna cosa més que la commiseració tradicional. En certa manera desvetllen l’admiració dels qui ens desanimem davant d’obstacles molt més petits. És l’admiració que provoca tothom qui ha decidit d’explorar fins al final la seva responsabilitat com a persona. Ara només falta que la societat –no cada u de nosaltres pel seu compte– correspongui a aquesta actitud dels cecs oferint unes possibilitats de treball i un marc de convivència que afavoreixi la reparació d’una injustícia històrica.