Les expectatives

Enllustrem les expectatives com si fossin sabatetes de xarol. Són com els propòsits d’any nou que anotem curosament en la primera pàgina d’una llibreta blanca, amb bona cal·ligrafia, pensant en l’escolar aplicada que érem, fent bona lletra en la seva primera redacció i no periodistes que encara prenen notes a mà en un bloc i escriuen gargots que simplifiquen declaracions. Però per als pensaments il·lusionants, els del gener, els reservem la ploma i la pulcritud, perquè sembla que, escrites amb ànima d’artista japonès, les resolucions d’any nou es compleixen per encanteri diví i sense cap esforç humà. Doncs amb les expectatives ens hi esmercem igual. I d’aquesta manera, lluents proclamant que són novetat, a punt per a una celebració, el que és una probabilitat esdevé certesa. Aquesta setmana, amb el calçat enllustrat, esperàvem que la festa fos als bassals, en el nen fent xip-xap amb les botes d’aigua d’un verd gespa molla mentre el pare el fotografia perquè vol el record del que altera la quotidianitat. Soc de les que enllustren les expectatives i hi afegeixen purpurina perquè la bruixa bona de l’oest les faci espurnejar. Cal sempre veure el camí daurat i fer-lo cantant i acompanyats. Si no, no cal ni començar-lo. No ha plogut i hem quedat amb les sabatetes impol·lutes. Però s’ha de creure que algun dia hi farem xip-xap.