Catalunya, cap a la societat del coneixement

Haver estat president de la Cambra de Comerç de Barcelona em va permetre gaudir durant gairebé dos anys de l’estreta col·laboració amb el gabinet d’estudis de la Cambra, un dels més prestigiosos del país.

En les converses amb l’equip i amb els informes preparats, vaig poder constatar que Catalunya té una oportunitat clara d’esdevenir una veritable societat del coneixement i, de fet, aquesta era l’aposta de la Cambra que vaig presidir com a visió del model econòmic futur per a Catalunya.

En tenim els ingredients: moltes infraestructures tecnològiques com el sincrotró Alba, el supercomputador Marenostrum i desenes de centres de recerca de gran nivell internacional; les universitats politècniques d’àmbit tecnològic i científic de casa nostra estan molt ben valorades i liderem la producció científica dins l’Estat espanyol, amb un bon nivell en àmbit europeu.

Però és obvi que el que manca per poder desenvolupar aquesta societat del coneixement, com ho han fet els països més avançats d’Europa i del món, és poder invertir al mateix nivell que ells. En algun dels informes generats pel gabinet d’estudis de la Cambra recordo que es parlava de poder invertir en educació el 6% del PIB, quan no arribàvem ni al 4%, i si parlem de R+D+i caldria arribar al 3-4% del PIB quan actualment estem poc per sobre del 1,5%. Aquest diferencial de 3 o 4 punts entre les dues partides representa una necessitat addicional en el pressupost propera als 8.000-10.000 milions d’euros anuals, molt lluny de les possibilitats actuals, tenint en compte que el pressupost de la Generalitat del 2023 va ser de 41.000 milions d’euros.

Només esdevenint un Estat, o aconseguint un sistema de finançament similar al País Basc (permeteu-me que dubti que aquesta segona opció sigui possible), ens permetrà afrontar una transformació real cap a la societat del coneixement que, per altra banda, requerirà anys, probablement més d’una dècada, per gaudir de totes les conseqüències.

Aquest, sense dubte, hauria de ser l’objectiu del país, òbviament del govern actual i també de la societat catalana, sobretot pensant en els més joves però també amb els que vulguin viure amb unes bones pensions, perquè només amb un model econòmic basat en el coneixement podrem gaudir de salaris mitjos més alts i, per tant, pensions força més altes que les actuals, i les que s’albiren a 10 anys vista si seguim amb el model actual.

Els partits actuals d’esquerres, com la CUP, els comuns i també ERC, no parlen habitualment d’aquest model, òbviament tampoc els unionistes. Només des de Junts hem incorporat clarament aquest posicionament al programa electoral i hem demostrat mentre érem al govern l’aposta en aquesta línia tot i les limitacions pressupostàries, tant des de la vicepresidència potenciant el departament de Polítiques Digitals, com des de la conselleria d’Universitats apostant clarament per la recerca, i també amb el departament de Govern Obert amb una aposta per la digitalització i la gestió de les dades, entre d’altres. Tot això ha quedat enrere amb el govern monocolor d’ERC, però el que sobta és que tot i no parlar d’aquest model, sí que constantment els partits d’esquerres insisteixen en el fet que cal reduir el pes del turisme a Catalunya, i incrementar la reindustrialització.

Pels debats parlamentaris que he viscut en aquests darrers gairebé tres anys al Parlament, el que es destil·la dels partits d’esquerres és que volen tornar a un model com el que teníem a Catalunya durant gran part del segle XX, on el turisme no era òbviament un sector potent, i on la indústria tenia un pes relatiu molt superior. Però és que som al segle XXI i hem d’anar cap al model que ens toca ara a Catalunya per les potencialitats que tenim, i són sense dubte la societat del coneixement, que és la que dona llocs de treball amb més valor afegit i més qualificat. Això no treu, però, que puguem viure només d’aquests nous sectors, però sí que han de ser els tractors de l’economia, els que transformen la societat, els que identifiquen el país en l’àmbit internacional.

Això tampoc impedeix que es pugui continuar apostant per la indústria, que òbviament continua sent necessària i que caldria que cada cop fos més tecnificada, exportadora i de més valor afegit, i també hi pot continuar havent sector turístic que hauria de ser cada cop més de qualitat i generador de més valor afegit, així com hi ha d’haver lloc pel sector primari en les seves múltiples variants.

Però l’important és que Catalunya és prou diversa perquè puguin conviure diferents estratègies, en diferents territoris, dins d’un model de país basat en el coneixement. Difícilment podrem aconseguir que la Cerdanya o l’Aran tinguin mai un pes significatiu de l’economia en el sector industrial, però segur que hi poden haver pols de coneixement en zones més enllà de l’àmbit metropolità, i crec que pot haver-hi turisme bàsicament arreu del país, perquè tenim la sort de tenir un país molt divers i ric en tradicions, patrimoni, cultura, paisatge, muntanyes, costa i gastronomia entre d’altres.

El que cal és assegurar llocs de treball de qualitat arreu del país, i per tant cal aprofitar en cada lloc allò que pot donar més potencial de generació de riquesa i en conseqüència de benestar.

Però davant del debat enganyós sobre si el turisme s’ha de reduir o no, vull fer una reflexió molt bàsica. No es pot frenar el turisme si no es consoliden alternatives que generin major valor afegit, cal posar un substitut sobre la taula si es vol reduir una activitat existent que ara genera llocs de treball. La gent que treballa al sector turístic no ho faria si tingués una alternativa millor, més ben pagada, amb millors condicions laborals. I fins ara, tot i la sorpresa d’alguns debats parlamentaris i de part de la societat, els llocs de treball els generen els empresaris (el sector públic només representa el 15%). Per tant, si volem que els empresaris generin més llocs de treball en sectors com la indústria i el coneixement, el que cal és sobretot invertir en educació perquè tinguin candidats ben formats (actualment un 29% de les empreses no creixen per manca de personal qualificat), invertir en R+D+i i transferència del coneixement per poder crear activitats més innovadores i competitives, invertir en infraestructures per ser més competitius i, òbviament, cal ajudar els emprenedors, que sovint són empresaris que tenen potencial per generar noves activitats. Però aquí tenim males notícies, cada cop més, els empresaris catalans es queixen que l’administració no només no els ajuda, sinó que els posa més difícil la continuïtat dels negocis, l’obertura de noves activitats, o simplement els carreguen amb burocràcia administrativa insuportable.

De nou els partits d’esquerres, i el govern monocolor d’ERC n’és un d’ells, sovint arrossegat per la CUP i els comuns, enlloc de treballar per millorar aquests aspectes fan el contrari. No inverteixen prou en infraestructures, educació i recerca, perquè no tenim prou recursos i, en canvi, prioritzen bàsicament l’escut social, sense dubte necessari, però a la vegada no afavoreix que puguem transitar cap a una economia més competitiva i permetre sous millors. I, per altra banda, cada cop es posen més problemes a la generació de llocs de treball, sigui per normatives, per demonització de certs sectors o per manca de sensibilitat cap a l’emprenedoria que, insisteixo, és sinònim d’empresariat.

Tenim molt per millorar, però el pitjor que podem fer és continuar destruint allò que fins fa uns anys feia que Catalunya fos un model a seguir al sud d’Europa, per convertir-nos en un model econòmic basat en tòpics de les esquerres cada cop més populistes, però no efectiu per millorar el benestar dels catalans.

És temps de canvi, però sobretot és moment de reflexionar i adonar-nos que no anem bé. Només la independència permetria la transformació real que suposa disposar de 22.000 milions anuals addicionals, però mentre ERC continuï descartant la via unilateral, tenim poca força real per assolir la independència en el curt termini. Veurem on ens porta la fase de negociació actual, això no obstant mentre no esdevenim un Estat, caldria fer tot el possible per posar les bases per convertir Catalunya en una veritable societat del coneixement.