Expliqueu-ho tot

Acostuma a ser més agradable mirar el futur que no pas el passat. Ho saben bé els museus, necessitats de connectar-se amb una societat que els veu sobretot com a espais d’entreteniment turístic i poc com a centres de pensament útil en la vida diària. Per als museus, mirar el passat vol dir enfrontar-se a fantasmes aferrats a l’origen de les seves col·leccions, i que poden adoptar moltes formes: de malvat nazi, de rapinyaire colonialista, de venjatiu franquista..., però també, més sovint del que ens pensem, de personatges amb pedigrí que els van donar o els van vendre les seves obres adquirides amb fortunes fosques. Quants fills de puta hi deu haver al cel fotent-se dels homenatges que els hem fet per agrair-los la seva generositat o el seu bon ull per col·leccionar! El que és sorprenent és que de tot plegat en trobem més informació controvertida a la Viquipèdia que en les guies, cartel·les o qualsevol mena de publicació divulgativa generada pels mateixos museus. Per quin motiu els visitants no han de poder confrontar les llums i les ombres dels fons artístics dins mateix de les institucions que els exposen? En nom de què o de qui s’han de perpetuar els blanquejaments de les procedències dels béns culturals? El prestigi dels museus està en joc si no s’entoma aquest tema amb valentia. Potser la clau del seu futur és mirar el seu passat sense por.