Obituaris

Si vostè és una persona notable i té una certa edat és possible que ja tingui redactat el seu obituari a la redacció d’algun diari. Com que, per regla general la defunció és un esdeveniment imprevisible, es comprèn que els periodistes es vulguin estalviar el tràfec d’escriure un article tan delicat a la patacada. La mort (dels altres) els ha d’agafar amb la feina feta. El New York Times va començar a fer esborranys de l’obituari d’en Fidel Castro el 1959. La versió definitiva va haver d’esperar 57 anys... En el món anglosaxó aquest tema s’ha tractat amb el característic punt d’humor negre. Un dia que estava visitant l’amic John Gritten –ell mateix un veterà periodista– em va dir això: “Aquest matí m’ha trucat un del Daily Telegraph per dir-me que li havien autoritzat convidar-me a dinar al millor restaurant del Soho per treballar en el meu obituari. John, m’ha dit, ho hem d’aprofitar! Hem quedat per dimecres.” En John Gritten va morir el 2014, als 95 anys. De molt jove havia acompanyat les tropes del desembarcament de Normandia i va publicar el primer reportatge des d’un poble de la costa capturat als nazis. Era un home d’impecable militància comunista, fins al punt que es guanyava la vida fent d’editor d’un diari de dretes (Telegraph) per poder treballar de franc pel diari del partit comunista anglès (el Morning Star). Després d’aquell dinar en John va viure uns quants anys. El que li va escriure l’obituari seguia viu. Algunes vegades, però, aquest sistema provoca que l’autor de l’article s’avanci al futur difunt i es mori ell mateix abans. Els diaris seriosos, quan passa això, publiquen l’obituari de la persona notable que acaba de traspassar, però afegeixen una creu al costat de la signatura de l’autor també finit. Podríem dir que el professional de la necrològica ressuscita per posar-se al servei del mort. És un detall entranyable, un toc de cortesia exquisida que, segurament, només és a l’abast dels difunts.