Quadern d’economia
El domicili de les empreses
Fa uns anys, després de la frustrada declaració d’independència, alguns centenars d’empreses catalanes canviaren el seu domicili social i el situaren fora de Catalunya. La majoria, a Madrid, mentre que el Banc Sabadell i CaixaBank es quedaven al País Valencià o en el que són Països Catalans. En tot cas, la majoria ho van fer cap a un territori bastant desconegut per ells i, en tot cas, allunyat de la seva història.
La decisió de canviar el domicili no va ser per interès propi de les empreses sinó per interès del govern espanyol, que volia així castigar les empreses catalanes i, de passada, la societat catalana. No sé si hi ha ningú que consideri que l’estat espanyol treballa per a afavorir la força econòmica de l’economia catalana. Si algú és prou ingenu per creure-ho, deixin que aleshores expressi la meva ingenuïtat envers una persona o persones tan ingènues o tan mal informades.
Les societats anònimes tenen dret a situar el domicili social on els plagui. De fet hi ha moltes multinacionals que no el tenen precisament en la ciutat o territori on tenen els serveis centrals. La mateixa Ferrovial, empresa madrilenya i que cotitza a borsa, té el seu domicili social als Països Baixos. Ara bé, no hi ha cap d’aquestes societats que no ho faci si no és per a aconseguir un benefici per a l’empresa. El principal benefici és el fiscal. Hi ha un estat com Irlanda que ha tret molt profit de la seva singularitat fiscal per a les societats anònimes. Ha aconseguit així que una pila d’empreses americanes i europees hagin situat allà el seu domicili social.
Potser a la majoria de les empreses que han anat a Madrid els pot representar una rebaixa en la seva fiscalitat, però no ho sé massa. El que gairebé fa riure, o plorar, és que CaixaBank ocupi ara el local de l’antic Banc de València, a la capital del País Valencià, mentre que el Sabadell trenqui tot els llibres de geografia en haver instal·lat una empresa del Vallès a Alacant. Recordo fa uns anys, quan el Banco Cantábrico, que va acabar malament, va posar el seu domicili a Calahorra –província de Logronyo–. Un altre exemple de la capacitat espanyola per treure de polleguera els accionistes de les empreses.
Ara, hi ha hagut una proposta per revertir el decret que afavoria la marxa de les empreses catalanes i que es pugui arribar a sancionar aquelles empreses catalanes que no vulguin tornar a l’antic domicili. Ho trobo exagerat. El retorn als orígens ha de ser conseqüència de la desaparició de les pressions de l’estat espanyol i de la voluntat dels accionistes. M’agradarà veure, en tot cas, el que fan CaixaBank –la Caixa de Francesc Moragas–, que cobreix una part de la nostra història durant el segle XX, i el Sabadell, del qual també podria dir el mateix. Estic convençut, però, que el seu final no serà el mateix que el del Banco Cantábrico.
El resultat d’això és que Catalunya ha perdut alguns centenars d’empreses i s’ha quedat sense banca pròpia, si més no si tenim en compte que els consells d’administració i les juntes generals d’accionistes es celebren fora de Catalunya. Els directius d’aquests dos bancs han fet constar que el trasllat de la seva seu no és un canvi provisional sinó força definitiu. Em sap greu si és així i si la decisió l’han presa amb naturalitat i sense pensar en la barbaritat que els van obligar a fer. Un record a personatges tan positius com Francesc Moragas, Francesc Boix i Raspall, Rafael Fornesa o Josep Vilarasau, i en el cas del Sabadell, un record a Francesc Monràs o Joan Oliu.