El paper de l’art

Al llarg del segle XX, l’art ha sigut inspirador per a indústries de tota mena. Per això era d’avantguarda, perquè obria camí en molts àmbits de la vida, també en el del business. Podríem divagar estona sobre si els papers s’han invertit, és a dir, si avui cert art que presumeix de ser avançat no fa altra cosa que seguir el corrent de la publicitat, la moda, els videojocs... confiant que això li proporcionarà notorietat. Temo molt que l’art, en aquest sentit, ha perdut influència i la culpa no la tenen els artistes (no són més maldestres que els de l’època de Casas, Picasso, Miró o Tàpies, no), sinó un sistema que cada cop és més intransigent amb tot allò que no subministra una rendibilitat econòmica i, a més, immediata. Que aquest sigui el modus operandi del sector privat té una certa lògica (capitalista, però, al cap i a la fi, lògica), però que el sector públic li faci la gara-gara et destrueix mentalment. He perdut el compte dels centres d’art digital al servei de la indústria audiovisual que obriran els pròxims temps a Barcelona amb grans inversions de la Generalitat i l’Ajuntament, mentre el centre d’art contemporani de Barcelona llangueix a la Fabra i Coats sense direcció ni previsió de convocar la plaça que ha deixat lliure Joana Hurtado. Fa cent anys els artistes que van excel·lir a contra corrent dels dictats del capital es morien de gana. Com ara.