Què en farem, del Palau d’Esports?

Que aixe­qui la mà el pri­mer bar­ce­loní de més de qua­ranta anys que no tin­gui un sol record vin­cu­lat amb el vell Palau d’Esports del car­rer Lleida. Els qui, com jo, allà hi vam anar més pels con­certs que no pas pels esports (tot i recor­dar haver-hi vist jugar, ni que fos per tele­visió, Pepe Collins, Santi Abad, Her­mi­nio San Epi­fa­nio, Toni Tra­mu­llas i altres juga­dors d’aque­lla secció bas­quet­bolística de l’Espa­nyol), tenim bata­lle­tes per donar i per ven­dre. El meu debut, si la memòria no em falla: un con­cert per la insub­missió amb Lluís Llach, Joan Amèric, Albert Pla i, com sem­pre en tots aquells saraus, l’Elèctrica Dharma, en què, als car­tells pro­mo­ci­o­nals, s’hi veia un sol­dat amb la pro­clama “Nasio pa matà” al casc dibui­xada per Ivà, el febrer del 1990. El meu comiat, si la memòria torna a no fallar-me: un mes de juliol l’any 2005 en què, en el marc del Grec, hi van actuar Dave Holland, Joe Jack­son amb Todd Rund­gren i Los Lobos, però en què el Palau d’Esports s’havia recon­ver­tit ja en “Bar­ce­lona Tea­tre Musi­cal” i havia can­viat, entre d’altres coses, l’ori­en­tació de l’esce­nari. Entre una cosa i l’altra, Leo­nard Cohen can­tant-nos The Future, Aeros­mith pre­sen­tant-hi Get a Grip, Jimmy Page i Robert Plant fent-nos ima­gi­nar com devia ser un con­cert de Led Zep­pe­lin i Kiss actu­ant per pri­mera vegada maqui­llats a Bar­ce­lona. Algú va pesar-hi també Nir­vana en el seu pri­mer i únic con­cert a Bar­ce­lona, menys de dos mesos abans que Kurt Cobain morís i, de tant en tant, dels nos­tres pares o d’amics més grans, ens arri­ba­ven notícies de tot allò que allà s’hi havia cele­brat: un con­cert de Lou Reed l’any 1975 que va fer des­per­tar unes quan­tes iden­ti­tats; con­certs de Queen, Cat Ste­vens i San­tana a la mei­tat dels anys setanta; tres històrics reci­tals de Lluís Llach el gener del 1976 que, junt amb el que hi havia fet poques set­ma­nes abans Rai­mon i el que hi faria pocs dies després Pi de la Serra, esde­vin­drien deter­mi­nants per enten­dre aquells temps de Tran­sició; el més que lle­gen­dari con­cert de Springs­teen l’any 1981; la sor­pre­nent visita de Gra­te­ful Dead mesos més tard; Zappa, Ray Char­les, Bob Dylan i Miles Davis als anys vui­tanta; el Nica­ra­gua Rock del 1986; una inces­sant munió de ban­des de rock dur que va con­ver­tir aquest edi­fici dis­se­nyat per l’arqui­tecte Josep Sote­ras i inau­gu­rat per als Jocs Medi­ter­ra­nis de l’any 1955 en el nos­tre par­ti­cu­lar Ham­mers­mith Odeon...

Des de fa setze anys, però, al Palau d’Esports només hi van sen­se­sos­tres, i el pro­jecte anun­ciat per Coll­boni de con­ver­tir-lo en un cen­tre d’inno­vació i tec­no­lo­gies apli­ca­des a l’esport no té encara data ni pres­su­post. “En aquests moments s’està tre­ba­llant en el pla fun­ci­o­nal que ha d’assen­tar les bases del futur pro­jecte, amb la idea de fer com­pa­ti­bles els e-sports i l’acti­vi­tat pròpia d’un equi­pa­ment espor­tiu per al dis­tricte de Sants-Montjuïc”, se’ns comu­nica des de l’Ajun­ta­ment. “En paral·lel, s’estan pro­duint con­ver­ses amb el sec­tor pri­vat per ater­rar el pla de negoci, atès que la gestió de la reno­vació del Palau es plan­teja des d’una lògica clara de col·labo­ració publi­co­pri­vada. La pre­visió és que al llarg del 2024 hagi fina­lit­zat aquest procés.”

Un raco­net on recor­dar, en aquest nou pro­jecte, el pas­sat gloriós que, per a la música, ha tin­gut el Palau d’Esports, seria un gran encert.