Opinió

Mirades

Salvador Dalí i els periodistes

Quan hi havia càmeres al davant, el pintor tenia clar el que esperaven d’ell i llavors començava a fer de Dalí

La setmana passada Amics dels Museus Dalí de Figueres i el Col·legi de Periodistes van organitzar un primer acte d’un any ben dalinià. Es commemora enguany el 35è aniversari de la mort del mestre, el 120è aniversari del naixement i el 50è aniversari de l’obertura del teatre museu. Si a això s’afegeix que fa molt poquet s’ha obert la casa natal de l’artista, al carrer de Monturiol, magníficament museïtzada, només queda recordar que fins a finals d’abril es podrà veure El Crist de Port-Lligat al teatre museu. L’acte es va fer al Cercle Sport, la casa natal de Narcís Monturiol, a pocs metres d’on va néixer el fill del notari i la sala es va omplir per escoltar anècdotes de la relació que van tenir amb Dalí periodistes veterans com Josep Víctor Gay Frias, Narcís Genís, Josep Playà Maset i Josep Maria Bernils Vozmediano, ara tinent d’alcalde.

Va ser divertit. Perquè Dalí va saber utilitzar els periodistes i als periodistes els convenia que Dalí els utilitzés. Va ser un geni de l’autopublicitat, autor de llibres i articles, creatiu de portades i anuncis i va arribar a editar la seva revista, Dalí News. D’ell és la frase: “Que es parli de Dalí, encara que se’n parli bé.” El que va quedar clar és que el mateix Dalí diferenciava la persona i el personatge. En Gay, que havia fet molts reportatges a Portlligat, ja que era molt amic d’Enric Sabater, secretari de Dalí, explica com moltes vegades tenien una conversa afable i ben normal i de cop entrava Sabater per dir que havia arribat una televisió o un fotògraf. Dalí s’excusava davant seu “demanant el vestit de mariner” i dient que se n’anava “a fer una estona de Dalí”.

El que va quedar clar és que un artista internacional sempre va tenir clar que calia cuidar els mitjans empordanesos, gironins i catalans. Això va ser així fins que la malaltia i la famosa troika (Descharnes, Doménech i Pitxot) van tallar els contactes habituals. Narcís Genís, però, va explicar com poc abans, després que publiqués a Punt Diari que el capità Moore havia presentat a Perpinyà un quadre que deia que havia pintat Dalí, li va trucar a la redacció per dir-li la frase que va ser portada “Juro davant Déu i els espanyols honrats que no he pintat aquest quadre.” I Bernils va explicar que quan, treballant a Ràdio Popular, tothom donava Gala per morta, va trucar a Portlligat i li van oferir poder parlar amb ella. “No senyor, encara no soc morta” va ser un èxit a escala espanyola i internacional. Amb motiu d’una exposició col·lectiva de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona contra la pena de mort, homenatge a Carles Rahola, Dalí va voler exposar a Cadaqués. Ho va fer, però Maria Crehuet va explicar que, ja que no van poder treure l’obra de Dalí, van retirar les altres.

També Josep Playà en té, d’anècdotes, com quan va aconseguir entrar a l’habitació d’un Dalí decadent, el de les fotos amb la sonda al nas. A la sala, com a públic, hi havia Marià Lorca, l’alcalde del misteri de Dalí, el receptor de part del mestre que volia ser enterrat al museu, a Figueres. Així com a Fàtima van ser tres, Dalí li’n va deixar dos, de misteris. Marià Lorca encara calla, però potser aviat revelarà el segon en el llibre que està enllestint Josep Playà Maset i que sortirà aviat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.