Intrús

Feia anys que no havia anat a Terrassa en tren. “Veig que continua sortint amb una puntualitat excepcional –fins i tot diria que massa, si no fos que el temps del trajecte, el de descarregar passatgers i carregar-ne de nous està molt justament calculat, i no es pot entretenir. Aquests trens dels Ferrocarrils de Catalunya són una llançadora que no para, automàtica. Només a l’estranger he vist això que passa a les estacions d’aquesta línia: quan se sent el soroll del tren que arriba, sense veure’l, la gent s’alça dels bancs per agafar-lo –a Provença, a Gràcia, a Muntaner– perquè no pot ser el tren de Sarrià: “és l’hora” del tren de Terrassa o del tren de Sabadell.

L’hora exacta.

El viatge, en una deliciosa tarda assolellada, m’ha permès de resseguir el paisatge i copsar la profunda contradicció d’aquest itinerari. Hi ha zones de bosc d’una gran bellesa, que han pogut preservar el seu caràcter realment silvestre i natural. El vessant de Vallvidrera cap al Vallès forma unes valls que en alguns punts tenen una qualitat recòndita, que per uns moments fa oblidar la proximitat de nuclis habitats –i no cal dir de Barcelona. Alguns trams de via s’obren pas entre el bosc, i en una escala molt més modesta recorden les imatges de cinema dels ferrocarrils nord-americans: només es veu la via flanquejada d’arbres.

Ben aviat, però, tornem a la realitat. No som en una zona deshabitada, sinó en un territori de poblament progressiu. I aquest poblament s’ha fet, en general, de mala manera. També aquí les contradiccions són rotundes. Al costat d’algunes cases –d’algunes “torres”– de començament de segle, sòlidament construïdes, amb materials dignes, s’han multiplicat les edificacions més vulgars i precàries, que s’amunteguen sense cap respecte a una organització de l’espai. No es pot dir que això sigui, sovint, “urbanitzar”, sinó “desbosquejar” d’una manera primària i agressiva.

També impressiona, del tren estant, l’aparició dels grans blocs de Sant Cugat i de Rubí; el nucli tradicional d’aquestes poblacions queda engolit per les noves masses de ciment. (Rubí ha passat dels 10.000 habitants, el 1960, a més de 25.000 el 1970, deu anys després, només. Suposo que ha continuat creixent).

La visió d’aquestes ciutats que s’han incorporat a la demografia massiva i a l’arquitectura d’al·luvió contrasta enormement amb les estacions dels Ferrocarrils de Catalunya, que conserven força un cert caràcter de “petita estació rural”, un aire de “baixador” de nuclis residencials dels afores d’una capital europea. Amb una mica més de netedat, de pintura i d’ordre evocarien les estacions centreuropees que semblen dissenyades com una “maqueta” per a jugar a trens.

Molta gent la utilitza, aquesta línia. I, si avui no ha estat un dia excepcional, sospito que aquests trens guanyen els altres en dos aspectes: transporten molta gent que s’endormisca i molta gent que llegeix. En els seients veïns, veig quatre joves capficats en uns llibres que no són d’estudi ni de “consum”: són autèntics llibres de “lectura”. Per a qui sàpiga aprofitar-lo, el tren és una plataforma diària d’enriquiment cultural. I tres dones dormen plàcidament, a desgrat del sacseig, amb la tranquil·litat que, segur, proporciona el costum. Jo, mirant el paisatge, era evidentment el novell, l’intrús.