Hores de metge

He anat a l’oculista. Tinc això que se’n diu, tan curiosament, vista cansada. Des de jove duc unes ulleres que m’han servit per a tot, per a veure-hi de lluny i de prop, però d’un quant temps ençà quan havia de llegir lletres petites o la il·luminació era escassa no tenia altre remei que allunyar-me el paper dels ulls. Com se sol dir, arriba un punt que el braç ja no dóna per a més. El pas següent és treure’s les ulleres, i hom descobreix que pot llegir perfectament “sense intermediaris”. Aquesta fase dura relativament poc, com totes les enganyadores sensacions de rejoveniment. Aleshores comença a fracassar la visió intermèdia, i cal plantejar-se definitivament la qüestió.

Jo he triat aquest oculista perquè em mereix confiança, és clar, però també per la seva puntualitat. No l’he trobada en cap altre metge dels que he tractat. Et cita un dimecres, a les sis de la tarda, per exemple, i pots arribar-hi tranquil·lament a les sis menys cinc minuts. A les sis en punt, a les sis i cinc a tot estirar, s’obre la porta i et convida a passar. Per telèfon m’ho havien precisat: vostè té el número dos del dimecres, per tant, sigui aquí a les sis. Si vol esperar a divendres tindrà el número u, i entrarà a les cinc. Em penso que els lectors estaran d’acord amb mi: això no té precedents, almenys en el nostre país. L’única comparació possible és amb Suïssa. Un amic meu, barceloní, es visita de tant en tant en un hospital d’aquell país, i concerta la consulta per telèfon. Es presenta a l’hospital i a l’hora prevista criden el seu nom a la sala d’espera. Sempre ha pogut tornar amb l’avió que sortia al cap de dues hores.

El caos i la informalitat habitual de les nostres consultes mèdiques té una sèrie de causes que seria massa llarg d’analitzar en aquest espai. El fet és que anar a cal metge significa carregar-se de paciència; sabem quan hi entrem, però no es pot saber quan en sortirem. Hi ha gent poc experta en aquests misteris d’organització, o poc adaptable, que vol investigar: “Però, a vostè, quina hora li han donat? Com és que ara ha passat aquesta senyora, si nosaltres ja hi érem abans?” Etcètera. Amb l’experiència aprens que aquesta reivindicació de la lògica és inútil i que en una sala d’espera cal esbandir tota mena d’inquietud. Hi regna una altra dimensió del temps. Cal anar a cal metge amb l’esperit de qui s’ha concedit unes petites vacances, submergir-se en una autohipnosi i esborrar les estructures mentals sobre l’aprofitament del temps, el respecte als horaris, el rendiment del treball, etc. Hem d’aprendre a flotar.

Jo, mal m’està el dir-ho, quan em trobo en un cas com aquest aconsegueixo que em domini la part de vida més vegetativa. M’escolto la respiració, procuro alentir-la i compassar-la, em relaxo… Arribo a pensar que això és molt més terapèutic que l’estricta visita mèdica. Estic temptat, sovint, d’autoreceptar-me un parell d’hores de sala d’espera. Ho frustra, però, la moral utilitària imperant. No és acceptat “perdre el temps” d’una manera lliure i “injustificada”. Només podem renunciar a la servitud de l’agenda si admetem que estem “malalts”…