L’onzè: no legislaràs en va

Un jutge de districte de Dakota, Estats Units, ha declarat anticonstitucional una llei del 1927 que obliga a penjar a les escoles públiques un cartell amb els deu manaments.

El senyor Benson considera que els set darrers manaments poden ser exhibits, però que els tres primers, que fan referència a Déu, han d’ésser censurats. Segons el senyor Benson són sectaris en relació amb les normes número deu i catorze de la Constitució americana, que regulen la llibertat de pensament.

Als Estats Units hi ha uns activistes que vetllen per la separació de l’Església i l’Estat i utilitzen per a això tots els recursos legals. Hi ha constantment denúncies d’aquesta mena. Però no és “a la vora” d’aquest tema on ara em vull quedar, sinó que m’agradaria assenyalar l’excés de legislació inútil en què ha caigut la nostra civilització. Mentre la humanitat continua esperant lleis de gran abast, que encarrilin la societat d’una manera més justa, multipliquem les normes, els decrets i les disposicions que no semblen tenir altra necessitat que la de justificar l’existència i els sous de la burocràcia.

Jo no vull ara atacar el decàleg cristià, alguns manaments del qual volen crear –sense haver-ho aconseguit, val a dir-ho, si observem què passa al nostre voltant– unes pautes de convivència social ben saludables: no matar, no robar, no mentir, honorar els pares... Però, ¿era necessari, l’any 1927, obligar totes les escoles públiques a exposar un cartell amb aquests manaments, inclosos els que determinen com cal tractar Déu? D’altra banda, sembla que les escoles privades no es veien afectades per aquesta imposició. ¿Es necessari legislar que la fotografia d’un determinat polític, rei o president de la república, sigui penjada a totes les dependències públiques? Trobaríem molts casos d’“oficiositat” política, religiosa, social, que sota aquestes formes amaga l’existència d’un gran esperit de dictador més o menys frustrat en un racó d’un petit departament ministerial. Si el funcionari de torn creu en l’esport, per exemple, no trigarà gaire a decretar que en una sèrie d’indrets sigui obligatori de penjar un rètol com aquest: “Fer esport és col·laborar a la salut de la pàtria”.

Aquesta tendència generalitzadora i impositiva en temes que corresponen a l’àmbit de la pura llibertat personal contradiu el bon consell de Sèneca: la llei ha de manar, no ha de polemitzar. La llei ha de ser la mínima necessària en relació amb els fets i no la màxima possible en relació amb les opinions.

Una legislació totalitària es defineix no tan sols per la negació o prohibició d’uns drets importantíssims i bàsics, sinó també per l’afirmació impositiva d’unes opcions que hauria de ser lícit poder acceptar o refusar. El món és ple d’aiatol·les vocacionals.

No comparteixo el criteri del jutge Benson de suprimir un 30 per cent del decàleg i continuar respectant la constitucionalitat de la llei de 1927 pel que fa a la resta. Deixeu que les escoles que ho creguin exhibeixin el decàleg sencer, deixeu que les que no ho creguin convenient puguin prescindir-ne, deixeu que si una només vol posar “Estimaràs Déu per damunt de totes les coses” i una altra només penja el rètol “No mataràs” ho puguin fer i, en definitiva, deixeu la gent una mica tranquil·la. Cal trobar un antídot contra el virus que provoca la febre reglamentista.