Eugenio, la connexió gironina

David Verdaguer va guanyar el Goya al millor actor per El saben aquell, la pel·lícula delicada, ben construïda i bella de David Trueba que explica com Eugenio es va convertir en Eugenio i que acaba amb la mort de la seva dona, Conchita, sense entrar en els anys d’èxit, disbauxa i allunyament familiar que el van portar a una mort prematura al restaurant Oliver & Hardi de Barcelona, on dinava amb els seus amics poc després d’haver conegut el seu primer net, fill de Gerard Jofra. Tenia 59 anys. David Verdaguer fa creïble el seu paper. Un gran actor que ja tenia un Goya i que ha guanyat el Feroz i el Gaudí per aquest paper d’Eugenio, en un guió escrit per Trueba i Albert Espinosa. Ha interioritzat el personatge i se l’ha fet seu, pels gestos, la veu. No és una imitació, és una construcció.

Vaig conèixer Eugenio abans que els seus cassets es venguessin a centenars de milers. Va venir a fer promoció a Ràdio Girona, al carrer Pompeu Fabra. Un paio alt, seriós, que no deia ni una paraula abans d’obrir-se el micròfon. Però va ser passar dos o tres acudits i ens va enamorar. Recordo el primer, aquell de “Dominas el inglés? Si es pequeño y se deja” i sobretot aquell de quan Sant Pere al cel li trucaven a la porta. “Quién és? San Miguel. Déjeme dos cajas”. I el del Tito cap a Vilanova, el del culo y el buho, i el de hay alguien más, i surrealistes com “què és de Pilar? Sacarse los pelos uno a uno”.

La pel·lícula la vaig veure al cine, on s’han de veure, segons en Guillem Terribas, i ja hi torna a ser. També a una plataforma. No se la perdin.

Eugenio, que va aconseguir que discoteques com Pachá possessin acudits entre cançó i cançó, va ser gran amic d’en Pere Parals, el fundador del König. “En Pere-Joan Palahí me’l va presentar al Casino de Lloret, a ell i a la Sara Montiel. L’endemà dinava al restaurant Sant Agustí i en Sebastià em va dir que un senyor em convidava a cafè. Era l’Eugenio. Actuava a Olot i hi vaig anar. Es va quedar a dormir a casa i va néixer una gran amistat.” De fet, en Pere li va organitzar dues actuacions al Pavelló de la Devesa, on també hi actuava el grup del seu fill, Sausalito, com el pub de barcelona. “No era el lloc ni el dia i no va anar bé. Ell cobrava 800.000 pessetes per actuació i en va fer dues. Quan va acabar va venir i em va dir: Va nen, la pasta!, 800 i 800 són 1.600.000. Li vaig fer un taló, el va agafar, el va mirar i el va estripar davant meu. Era un amic.”

Amb Conchita, havien creat el grup Els dos. Van versionar les Corrandes de l’exili de Pere Quart i en Mateu Ciurana defensa que la seva versió de Vinyes verdes vora el mar, de Josep Maria Sagarra, és la millor que s’ha fet. Van provar sort a Eurovisió el 1970 amb Balada del madedero. Van quedar quarts. Va guanyar Júlio Iglesias amb Gwendoline i Nino Bravo va ser segon amb Un beso y una flor. Allò i una estada de dues setmanes de Conchita per cuidar la seva mare va fer que comencés a explicar acudits al pub KM. Va ser un èxit. La seva dona el va ajudar a construir el personatge, però va morir jove i als 37 anys Eugenio es va quedar sol i amb dos nens. I l’èxit no el va ajudar. Pujar a l’escenari era la seva manera de lluitar contra la por. Ens va fer riure, però no va ser feliç.