Tribuna
‘Non piove; porco governo’
No vull dir que la culpa que no plogui sigui del govern de la Generalitat. I tampoc que el govern esmentat no faci res. Evidentment, com no podria ser d’una altra manera, fa coses. Tanmateix, ¿les coses que fa estan en el marc d’un projecte de país, que en aquest cas també seria de partit, i tenen uns objectius clars i ben definits? Ells diuen que sí: la fi de la repressió (mitjançant, diuen ells, els indults ja concedits, l’amnistia, i de nou els indults per a qui no sigui amnistiat) i un acord amb l’Estat, en el marc de la Constitució postfranquista (sic), per fer un nou referèndum d’autodeterminació. Però, després, en la realitat, es veu que això és pura retòrica. Per això, m’agradaria assenyalar algunes coses que el govern i el seu president fan que a mi (evidentment puc estar equivocat) em semblin incomprensibles. I fins i tot, a vegades, m’arrenquen un fals somriure, perquè en realitat se’m posa la pell de gallina pel fet que el govern d’una part del meu país les faci. I començarem per una cosa que alguns consideraran poc important, però que jo crec que és significativa. Em refereixo a l’eslògan de la majoria de coses que expliquen, Sempre endavant!. La primera vegada que ho vaig veure, o sentir (no ho recordo), vaig pensar immediatament que era una bajanada, perquè, si som davant d’una decisió que ens portaria a saltar per un penya-segat, també hauríem de tirar endavant? Després, a més, s’ha vist que és un eslògan buit i totalment contradictori amb el que està fent el govern massa sovint: recular com els crancs!
El president del govern ens ha regalat unes quantes iniciatives o propostes que, curiosament, al cap de poc temps han desaparegut de l’escena pública i, per tant, moltes no sabem si continuen vigents o no. Sense ser exhaustiu, recordo que ja fa força més d’un any –oblidant conscientment que l’1-O ja en vàrem fer un i el vàrem guanyar clarament– va sortir amb la proposta de fer un nou referèndum, d’acord amb l’Estat i amb la Constitució postfranquista; per cert, sembla que Junts va pactar una cosa similar. I, a més, en el cas del president de la Generalitat, seguint el model de Montenegro (sic); és a dir, que hi voti almenys el 50% del cens electoral i que el sí arribi, com a mínim, al 55% dels vots emesos; vaja, poc més que la xocolata del lloro! No se n’ha sentit parlar més; s’ha arxivat o està vigent? Després va venir l’“acord de claredat” (que, malgrat el nom, no té res a veure amb el que hi va haver al Quebec), que ara el president sembla que ha decidit congelar –culpant-ne, com sol passar sovint, els altres partits– en el que ha estat, almenys de moment, una veritable arrancada de cavall i aturada de ruc!
I ara encarrega al Departament d’Economia i Finances una proposta de finançament propi per a Catalunya, que evidentment el PSOE ja ha dit que és impossible o molt difícil que l’accepti. Què en sortirà? Un “pacte fiscal Mas 2.0” (de Natàlia Mas)? S’assemblarà o no al “pacte fiscal Mas 1.0” (d’Artur Mas)? O serà una novetat de la qual ens sentirem orgullosos? Em sembla que, en el tema del finançament autonòmic, en el marc constitucional, que és el marc en què ho està plantejant el president, ja està tot o quasi tot inventat; esperem que no acabin cercant tres peus al gat! Per no parlar de la taula de diàleg que no es reuneix; una contradicció, o un oxímoron, com es diu ara. Per cert, la taula de diàleg amb mediadors internacionals proposada per Junts, que s’havia de reunir cada mes, ho ha estat fent? És que tampoc en sabem res.
I, per acabar, ja que ja no tinc més espai. Teòricament ERC (i el govern també?) defensa la necessitat d’enfortir el sindicalisme del país davant les grans centrals sindicals (CCOO i UGT) estatals i del règim (del 1978 vull dir), o estic equivocat? Aleshores, què en pensen els militants o simpatitzants o votants de la Ustec i la Intersindical (totes dues amb militants d’ERC), del fet que la consellera d’Educació pacti amb els esmentats sindicats estatals, minoritaris al sector –què en deuen haver tret, perquè no en deixen perdre ni una?–, deixant de banda els sindicats majoritaris en l’educació i, a més, s’atreveixi a dir que amb aquest pacte es resol el conflicte que hi ha en el sector? Així s’enforteixen els sindicats de classe catalans i no dependents de les seves centrals madrilenyes? Quin món de mones! No fotem; siguem seriosos.