La política dels 90 segons

Amb la banda de regidor electe de Barcelona de color vermell posada de gairell, quasi escanyant-lo, com si volgués així reforçar encara més una ganyota de malestar, el 17 de juny del 2023, Ernest Maragall va fer un discurs vibrant i sentit, al Saló de Cent de Barcelona, en què va clamar contra l’“espectacle indigne, fred i descarnat del poder prenent decisions”. Maragall es referia a l’acord contra natura que va fer a miques el pacte amb Xavier Trias per formar govern a Barcelona, i que va possibilitar l’elecció de Jaume Collboni com alcalde.

Era un Maragall dolgut que tornava a passar pel mateix calvari polític que havia experimentat feia quatre anys i que reivindicava la figura de Marina Gasol, regidora ja traspassada, i la manera d’aquesta de fer política, tenint cura de Ciutat Vella. Va ser un discurs en què va arrencar aplaudiments quan va avisar Collboni que la ciutadania acabaria passant-hi comptes per aquesta manera de fer. Van ser nou minuts clavats, 540 segons d’amargor, però també de compromís amb la política.

Aquesta setmana, però, els tempos polítics d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona han canviat, no només en la seva orientació estratègica, de fons, sinó també en els formals, de temps cronològic. D’aquesta manera, ha estat l’actual presidenta del grup republicà a l’Ajuntament i relleu de Maragall, Elisenda Alamany, la que ha sorprès la ciutadania amb un vídeo penjat a les xarxes socials en què amb només 90 segons explica els motius pels quals el seu grup ha virat fins arribar a un acord amb l’alcalde Collboni per aprovar-li el pressupost.

És un vídeo mínim, en què Alemany dedica 20 segons a explicar que en farà servir 90 més per exposar el seu acord amb els socialistes i, efectivament, acaba aconseguint resumir-ho tot en aquest temps rècord. El muntatge és dinàmic i d’una formalitat exquisida, amb domini dels colors pastel, fet que fa pensar que algun estrateg hagi volgut transmetre la sensació que l’acord entre republicans i socialistes és com el preludi d’una nova primavera municipal que alguns esperen que acabi florint, no gràcies a l’aigua del cel, sinó a un acord més ampli entre socialistes, republicans i comuns per conformar govern.

Colors al marge, el vídeo d’Alamany és un singular exercici d’esquematització política, brevetat argumental, un format que vol estar d’acord amb els temps que corren, en què tot és mínim, quasi banal. Apuntalar el govern de Jaume Collboni és una decisió de calat que situa Esquerra en el mateix paper de crossa del poder municipal que tants mals resultats li van donar en els anteriors comicis, els que van acabar amb la banda de regidor escanyant el coll i la carrera d’Ernest Maragall.

La fórmula dels 90 segons dona com a resultat un muntatge afortunat que crida l’atenció, i una mostra d’això és aquest article fruit d’haver-hi parat atenció. No s’hi mostra, però, cap ‘making of’, és a dir la cuina de l’anunci, que vol dir el laberint polític que ha portat a aquest pacte de pressupost i que, potser, portarà a un altre amb els mateixos partits però amb escenaris diferents, quantitats més grans, responsabilitats de país que, per ser explicats, necessitaran més que 90 segons.