El millor del món

Fa uns anys, a Madrid, vaig dinar amb una colla de joves exe­cu­tius de l’empresa pública i pri­vada. En un moment deter­mi­nat, un d’ells va dir que el Ribera de Duero que estàvem bevent era el millor del món. Vaig inter­ve­nir per dir que no hi havia el vi millor del món, com no hi havia el poble més bonic del món, el noi o la noia més bonica del món. Per a mi la nena més maca del món és la nos­tra bes­neta –que té un any i mig–, però ja m’adono que aquesta és una opinió per­so­nal i que molts avis i besa­vis deuen tenir la mateixa.

A la tele­visió cata­lana i a totes en gene­ral, s’inter­ca­len anun­cis que no es poden defen­sar econòmica­ment. Hi ha nom­bro­sos anun­cis que ofe­rei­xen el seu pro­ducte dient que és el millor i que es pot pagar còmoda­ment, ja que només es paga una xifra rela­ti­va­ment baixa cada mes. Però no diuen quant de temps es paga aque­lla xifra, que donarà un bon resul­tat per al com­pra­dor si el període de paga­ment és curt però que resul­tarà car si es paga inde­fi­ni­da­ment.

Les tele­vi­si­ons van cur­tes de caixa i no crec que hi hagi cen­sura sobre els seus anun­cis.

Tor­nant als meus com­panys de taula del dinar, van opi­nar unànime­ment que les meves mani­fes­ta­ci­ons defen­sa­ven que els vins cata­lans eren els millors del món. Els vaig des­men­tir l’afir­mació, és clar. Cata­lu­nya té molt bons vins, però mai se m’acu­di­ria dir que fa el millor vi del món.

Cata­lu­nya té una eco­no­mia que no es basa en la pri­mera matèria pròpia. Però, en canvi, històrica­ment ha sabut tre­ba­llar millor i amb més eficàcia que algu­nes regi­ons espa­nyo­les.

Cata­lu­nya s’ha desen­vo­lu­pat al vol­tant del que ano­me­nem clústers, o sigui una sèrie d’empre­ses del mateix ram que s’aju­den i com­pe­tei­xen al mateix temps, i ha acon­se­guit tenir una indústria diver­si­fi­cada i com­pe­ti­tiva. El resul­tat ha estat pro­duc­tes bons, però no els millors del món, que no exis­tei­xen com a tals. Les regi­ons espa­nyo­les s’han desen­vo­lu­pat en gene­ral al vol­tant d’una sola empresa, com podrien ser les empre­ses mine­res. L’excepció deu ser el País Valencià, sobre­tot, que imita el model català. Una altra excepció deu ser la comu­ni­tat de Madrid, però aquesta s’ha fet gran econòmica­ment gràcies a la inversió estran­gera i als favors que li han fet els diver­sos governs espa­nyols.

El que em pre­o­cupa és que els Països Cata­lans donen cada cop més importància als ingres­sos del turisme. Cata­lu­nya s’ha con­ver­tit en una potència turística euro­pea gràcies a les seves plat­ges, als actius cul­tu­rals i a la bona gestió. Ens convé man­te­nir i millo­rar el turisme actual però, al mateix temps, hem de millo­rar el paper de la indústria que ha que­dat mar­gi­nat en els dar­rers temps.

Els pro­duc­tes cata­lans s’han de dis­tin­gir per la seva qua­li­tat, no per ser els millors del món. En relació al preu, serà difícil com­pe­tir amb la Xina i altres països asiàtics que tenen una mà d’obra poc qua­li­fi­cada però que no dis­cu­tei­xen l’horari de tre­ball ni altres drets defen­sats per la nos­tra classe obrera i els nos­tres sin­di­cats. Àsia, amb l’excepció del Japó, no té la mà d’obra de nivell que pot carac­te­rit­zar els pro­duc­tes cata­lans, que seguei­xen els models euro­peus.