Elogi de Xavier Antich

He viscut, aquests últims dies, la comprovació fefaent de la saviesa retòrica de Xavier Antich i de la seva capacitat d’adaptació a escenaris diversos. Dijous de la setmana passada rebia, no pas com a president d’Òmnium Cultural, sinó com a lector incansable, el guardó del XIII Memorial Pere Rodeja, atorgat pel Gremi de Llibreters de Catalunya. Va fer un breu discurs excepcional i proper, íntim i universal. Va parlar del tiet Pepito, l’oncle del pare, “un pastor estrafet que havia canviat el bestiar i els prats pels llibres” i que va obrir la primera llibreria de la Seu d’Urgell. L’espai on Antich havia de passar hores i hores, llegint i treballant en el negoci familiar que va heretar el pare. En l’acte discret i aquietat del dijous, reivindicatiu i proper, en un bar musical especialitzat en jazz que es diu Sunset, vam poder percebre l’Antich fràgil, és a dir, el que es desmunta emocionalment quan rememora “la remor de muntanya, les ombres del passat”. El parlament, teixit a base de confessions i evocacions (el dia que el pare tanca la llibreria i li fa “el millor regal que mai m’han fet”: li condona el deute que l’àvid Antich havia anat acumulant amb els anys) incloïa el record de les germanes que regentaven, a Rennes, Les nourritures terrestres, una llibreria caòtica on elles (“quasi de la família”) imposaven l’ordre de les passions literàries. Les nourritures, els aliments que adquirim en un espai d’introspecció i calma i dels quals ens nodrim per mantenir amb vida la civilitat en lluita contra la barbàrie.

Diumenge, ens va ensenyar una cara diferent, la del combat i la lluita contra l’estultícia i la repressió. Com a president d’Òmnium, ara sí, va combinar, amb un to de lideratge amable i robust, la reflexió present amb els embats del futur. Les nourritures terrestres també és el nom d’un llibre de joventut d’André Gide. Hi podem llegir: “El tret dominant que hi remarco és el de la fidelitat, una fidelitat pregona del cor i del pensament.”