Quina crisi?

Com totes les cri­sis, la de la sequera també ens per­met des­bros­sar l’ànima humana i treure a la llum la part més fosca i indi­vi­du­a­lista de l’ésser humà. No hi ha aigua ni s’espe­ren for­tes plu­ges els pròxims mesos men­tre la tem­po­rada turística ja comença a treure el cap. En aquest con­text, ja són mol­tes les veus que gau­dei­xen d’alta­veu per recla­mar més aigua per al sec­tor turístic, ja que es tracta, diuen, d’una impor­tant font d’ingres­sos per al país. Dar­rere d’aques­tes deman­des, però, sem­pre se solen ama­gar interes­sos ocults de repre­sen­tants d’empre­ses de trac­ta­ment d’aigua, ser­veis de pota­bi­lit­zació, res­pon­sa­bles indus­tri­als a qui interessa fer calaix i no pas els recur­sos natu­rals de tot un país i de tota una soci­e­tat. És alar­mant! Aquells que encara avui defen­sen el Hard Rock fa qua­tre dies defen­sa­ven els Jocs Olímpics d’hivern, la copa Amèrica per donar cabuda a iots de mili­o­na­ris a la Bar­ce­lo­neta i la reforma del recinte d’F1 a Mont­meló. Això sí, amb un punt en comú, sem­pre hi ha una inversió prèvia amb diner públic. I tot això, mal­grat que tots aquests anys de turisme no han tin­gut pas com a resul­tat un aug­ment del PIB del país, sinó al con­trari. Cata­lu­nya ja està per sota de la mit­jana, men­tre que la riquesa indi­vi­dual, aquesta no falla, sem­pre puja. D’estalvi de recur­sos, mai se’n parla.