Sant Medir? Tot mentida

Terratrèmol als fonaments graciencs de la romeria de Sant Medir. “Tot mentida”, resumeix Josep Maria Contel, del Taller d’Història de Gràcia. Diu la tradició oral que el pelegrinatge va començar el 1830, que va sortir de la cantonada del carrer Gran amb Sant Marc, que és on tenia el forn Josep Vidal i Granés, un santcugatenc que va fer una promesa al sant en haver superat una malaltia. Doncs bé, ni hi havia un forn el 1830 en aquella cantonada, ni hi ha constància que Vidal patís cap malaltia ni tan sols està documentada la seva presència aleshores a Gràcia. Tot llegenda. Un mite. El que sí que està documentat és que va viure a Sant Cugat almenys fins al 1835, segons l’exhaustiva investigació –encara en marxa– que han dut a terme Contel i Jordi Guilera d’ençà de la pandèmia.

Vidal va néixer el 1803 a prop de Santa Maria del Mar i el 1808 es va traslladar amb la família a Sant Cugat, on el pare es va establir com a forner del monestir. Amb dinou anys es va enrolar en una partida armada reialista, precarlina, però es va haver d’exiliar al sud de França i només va tornar triomfal com un dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Es va casar el 1826 amb Teresa Roig i Mora i es van establir a Sant Cugat, on van tenir els primers fills. Allà el va denunciar un funcionari per desafecte a Ferran VII, “passa de vencedor a perseguit”, i s’està catorze dies a la presó de la Ciutadella. És presumiblement llavors quan s’encomana a sant Medir.

Contel i Guilera han comprovat que el 1830 no hi havia cap forn a la cantonada en qüestió perquè ni tan sols estava urbanitzada, eren terrenys rústics. Per tant, Vidal no estava aquell any de romiatge damunt una mula per Gràcia acompanyat d’un sac de gemecs i un tamborí. Els investigadors creuen que la presumpta malaltia és una cortina de fum per tapar el fet d’haver estat reprimit. “Veiem que la cosa per la banda de Gràcia comença a fluixejar i anem a Sant Cugat, on descobrim que munta un forn al carrer de l’Endavallada. No és fins al 1835 que comença a aparèixer a Barcelona. Del 1835 al 1842 no en sabem res”, diu Guilera. Aquell any el troben domiciliat al carrer Gran i, dos anys abans, un document constata que van posar una multa a un tal José Vidal, forner, a Gràcia, per haver estafat amb el preu del pa, que al·lega desconeixença de les ordenances municipals “por ser expatriado de hace poco”.

O sigui, si va començar a pelegrinar el 1830, ho va fer des de Sant Cugat, però de mitjan dècada dels trenta fins que no acaba la Primera Guerra Carlina no consta enlloc que se celebrés l’aplec de Sant Medir: “És complicat d’entendre que una persona com ell, denunciada per desafecte, ultraconservadora, de tarannà fortament catòlic, sigui capaç en plena guerra carlina en zona liberal d’encapçalar una festa d’ostentació religiosa. L’haurien pelat.” Així, la primera romeria gracienca calculen que va ser el 1841. “No posem en dubte el 1830, però sí d’on va començar, que no era aquí, sinó a Sant Cugat. La festa dolça de Gràcia va començar fa 200 anys des de Sant Cugat”, dictaminen.

Sant Medir és, doncs, més santcugatenc que gracienc? “Arribats a aquest punt de la pel·lícula, no”, defensen Contel i Guilera. És clar que són de Gràcia. Si bé els veïns de Sant Cugat ja celebraven l’aplec molt abans de les peripècies del forner Vidal, també és cert, com recalquen els investigadors, que el format de romeria és únicament gracienc: “I té 200 anys d’història, dels quals, potser cinc es van fer a Sant Cugat i 195 aquí. Aquí no va començar, però aquest format ha tingut un recorregut a Gràcia que no ha tingut a Sant Cugat.” Uns i altres es trobaran diumenge a Sant Medir com cada any des de fa deu anys menys del que es pensava. Pujaran a l’ermita, que, per cert –recorda Contel–, és al terme de Sant Cugat, però és propietat de l’Ajuntament de Barcelona des del 1956. Embolica que fa fort.