Opinió

Tribuna

Radicalment, la llibertat

“Als anys 60 i 70, Pedrolo escriu llibres que semblen manuals per a l’acció. La seva voluntat és convertir la seva literatura en una eina de combat contra la barbàrie i la imposició
“L’heterodòxia marxista i l’independentisme el duia a fer una analogia: si hi ha classes oprimides i en volem l’alliberament, quan hi ha opressió d’una nació sobre una altra, també l’hem de voler

Man­llevo el títol d’aquest escrit a Manuel de Pedrolo, de lec­tura cada dia més impres­cin­di­ble. Hi ajuda, diria, el con­text social i polític que viu el país, i és que la nos­tra cir­cumstància actual en motiva força la lec­tura, de la seva d’obra, sobre­tot de la més política, la dels anys sei­xanta i setanta. ¿No ens el fa de rabi­osa actu­a­li­tat lle­gir que “no es pot par­lar de justícia des de posi­ci­ons anco­ra­des en la injustícia”? Obse­dit com hi estava, escri­via que “no és fer el que vul­guis, la lli­ber­tat, sinó no haver de fer allò que volen els altres”. Rabi­o­sa­ment actual. Aquesta etapa, cen­trada en obres d’ide­o­lo­gia de com­bat, amb títols com Acte de violència, M’enterro en els fona­ments, Mili­ons d’ampo­lles bui­des mos­tra un home del tot pre­o­cu­pat pel país i pel moment històric que li toca de viure, i se ser­veix de tècni­ques literàries molt dife­rents entre si per tal d’aler­tar, des de la ficció, de la posició de sub­or­di­nació de Cata­lu­nya a la dic­ta­dura de l’Estat. Pedrolo escriu lli­bres que sem­blen manu­als per a l’acció, perquè la seva volun­tat és de con­ver­tir la seva lite­ra­tura en una eina de com­bat con­tra la barbàrie i con­tra la impo­sició, ell que es vol escrip­tor per vocació. I en aquest escrip­tor que es con­ver­teix, amb més de cent lli­bres publi­cats, podem des­ta­car-ne qua­tre eta­pes a par­tir dels anys cin­quanta, quan ja comença ser reco­ne­gut. Aquesta pri­mera etapa la seva obra és mar­cada per l’exis­ten­ci­a­lisme. És l’etapa de La terra pro­hi­bida, escrita l’any 1957 però que no serà publi­cada fins vint anys més tard. De fet, el mateix autor opta per guar­dar-la. Amb motiu de l’Any del cen­te­nari, Coma­ne­gra en fa una ree­dició. Perquè quan va aparèixer l’obra l’any 1977 sem­bla que en aquell moment als lec­tors no els venia de gust la novel·la sobre la resistència del cata­la­nisme. Totes qua­tre novel·les de la sèrie tenen un trac­ta­ment antièpic. Pedrolo tracta el cata­la­nisme a través de per­so­nat­ges imper­fec­tes. I col­peix, espe­ci­al­ment, La paraula dels bot­xins, en la qual l’acció s’esdevé pràcti­ca­ment tota en una habi­tació tan­cada i s’hi explica, en tot de detalls, una tor­tura.

La segona etapa de Pedrolo és la més política i abraça la dècada dels sei­xanta i començament dels setanta. És l’etapa de la sèrie de novel·les més ambi­ci­osa, Temps obert, que inclou onze novel·les escri­tes entre 1963 i 1969 que mos­tren com la vida depèn, en molts casos, de deci­si­ons del tot arbitràries. ¿No és actual? Tant, que Coma­ne­gra també en fa ree­dició. Con­ti­nuen mos­trant Pedrolo pro­fun­da­ment pre­o­cu­pat pel país. Acte de violència, per exem­ple, té una fina­li­tat més política que literària. És un crit, no gens dis­si­mu­lat, per dur a terme un acte comu­ni­tari de deso­bediència civil, basat en una acti­tud de resistència pas­siva. Un alçament col·lec­tiu pacífic con­tra un poder que té el seu millor aliat en la por. ¿Què pas­sa­ria si anéssim a una vaga gene­ral inde­fi­nida? El relat en dona res­posta, perquè la novel·la és un debat entre resistència i opressió; soli­da­ri­tat i violència; impli­cació i indi­ferència. És un dels lli­bres cab­dals de Pedrolo, no tant per l’arqui­tec­tura de la novel·la, sinó com a símbol de la volun­tat de l’autor de con­ver­tir la seva lite­ra­tura com un eina de com­bat con­tra la barbàrie i la impo­sició. El bé de la comu­ni­tat per damunt de l’indi­vidu. Es tracta de situar el poder entre l’espasa i la paret. Un alçament col·lec­tiu pacífic i sense violència. ¿Ens sona, oi? Un punt de par­tida que no pot ser de més rabi­osa actu­a­li­tat.

La ter­cera etapa seria la d’obra més expe­ri­men­tal i, la quarta, la de no ficció, la d’epis­to­la­ris, arti­cles d’opinió que, lle­gits avui, sem­blen d’avui, i die­ta­ris. Mar­xista hete­ro­dox i inde­pen­den­tista, Pedrolo renun­cia als seus pri­vi­le­gis perquè creu en la igual­tat, i aquesta seva hete­rodòxia el duia també a fer una ana­lo­gia: si hi ha clas­ses opri­mi­des i en volem l’alli­be­ra­ment, quan hi ha opressió d’una nació sobre una altra, també l’hem de voler, l’alli­be­ra­ment. Manuel de Pedrolo va ser un escrip­tor obli­dat per l’acar­nis­sa­ment de la cen­sura en la seva obra i perquè inco­mo­dava, recu­pe­rada la democràcia, els diri­gents cul­tu­rals i polítics. Però es va man­te­nir irre­duc­ti­ble en el seu posi­ci­o­na­ment, sos­tin­gut des de la soli­tud de la mino­ria silen­ci­ada. Sor­to­sa­ment, de l’Any del cen­te­nari cap aquí, les edi­to­ri­als s’hi han abo­cat, en la seva obra, que l’hem de voler motiu d’estudi i d’interès per a tra­duc­tors, crítics i lec­tors. Manuel de Pedrolo no és uto­pia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia