Perdre el patrimoni

Assisteixo expectant a la presentació d’una coordinadora contrària a la construcció d’un nou accés a l’autopista C-32 al seu pas per Calella que trinxarà un paratge natural on encara es mantenen cultius. Tres anys després d’haver-nos desfet de la càrrega dels peatges, hi ha moviments des de la Generalitat per atendre les demandes de millora de la mobilitat al territori que es basen a treure els cotxes de l’N-II i traslladar-los cap a l’autopista, com un dels punts principals d’un projecte més ambiciós. Per fer-ho, però, segons els tècnics, cal ampliar els accessos existents: fer-ne fins a sis de nous i millorar els que ja hi ha. Una proposta que s’ha de desenvolupar en un grapat d’anys, sense un calendari establert ara per ara i pendents que l’Estat transfereixi 384 milions compromesos des del 2009. Com acostuma a passar en una comarca que és única sobre el paper però que té més d’una ànima, mentre que al sud les actuacions anunciades han estat molt ben rebudes –i també molt més treballades–, al nord les propostes són menys definides i generen més suspicàcies. Precisament aquesta indefinició ha fet pujar la mosca al nas a la gent de Calella que tenen ben present la proposta inicial del traçat, quan encara s’havia de fer l’autopista a principis dels noranta, que feia passar l’enllaç pel torrent de les Basses, a tocar de dos dels símbols més identificatius de la ciutat: el Far i les Torretes. D’aquella idea esbojarrada, que finalment es va desestimar per la pressió social, se’n va parlar durant la reunió de les entitats com a exemple de com és de necessària la fiscalització de la ciutadania per evitar que amb l’argument del bé comú l’administració no fili prim. Un dels ponents va reflexionar en veu alta reclamant una mirada llarga a la Generalitat i exigint que el patrimoni sigui prioritari quan es tracta de prendre decisions de futur. “Hem perdut el patrimoni històric. D’on som i d’on venim. Som servidors de la crematística, de l’art de fer-se rics”, va etzibar. I és que el terme, segons Aristòtil, no pot ser més negatiu, perquè defineix l’acumulació de diners només pel plaer de tenir-ne cada cop més. Una situació que ens deshumanitza i ens transforma en usurers. L’economia sense l’objectiu social coixeja. La defensa d’aquest model es va reforçar recordant que, amb la crisi climàtica, l’existència de reserves alimentàries properes als nuclis urbans serà cada cop més necessària. La desaparició, o la urbanització, de paratges com el torrent del Raig, en una ciutat com Calella, que no va sobrada de territori, segur que marcaria profundament el seu futur. A la trobada, amb una desesperant absència de joves, també es va constatar que la pressió social amb capacitat transformadora s’ha de nodrir de més ciutadania i que cal atreure-la amb una premissa molt simple: per arribar a estimar alguna cosa, abans s’ha de poder conèixer-la. La primera acció de la coordinadora serà una caminada pel torrent del Raig oberta a tothom.