Opinió

Conciliar en cap de setmana

Els partits dels fills són un Sudoku d’alta complexitat que es resol amb esforç, dedicació i molta disciplina de pares

No, amics, no tots els caps de setmana són iguals. Un dissabte no és igual que un diumenge tot i ser el mateix cap de setmana. Els partits dels fills són un Sudoku d’alta complexitat que es resol amb esforç, dedicació i molta disciplina de pares. Així, la vida d’un diumenge qualsevol pot ser una autèntica tortura suportada amb estoïcisme per uns pares que consideren que l’esport és educatiu. Creuen que això que els passa és una etapa més de la vida, irrepetible i entusiasmant. I ben cert que ho és. Et fan expert en conducció i en coneixement de les carreteres del país. Una tortura que pot començar a les nou del matí o a les dues de la tarda i trossejar el dia de descans laboral. Faci fred, calor o tramuntana, ells hi són, pares i fills. Si tens dos fills o més, ja ni us ho explico. Descans? Resulta que la culpa de tot plegat la té el fet que no hi ha prou camps i horaris per a tants partits. Sembla que això és així, tots han de competir. I ja als sis anys han de ser millors que el contrari, i això es fa competint i guanyant. La pregunta habitual és: “Heu guanyat?”, “Quants gols has fet?”, i no pas “T’ho has passat bé?”. El cap de setmana tots els pares es posen el xandall mental d’entrenadors i, carretera amunt i avall, hi posen cotxe, temps, diners i salut. Alguns embogeixen escridassant els àrbitres sota la mirada absent d’uns fills que prou feina tenen a córrer darrere d’una pilota massa voluminosa. Assisteixo a un partit d’infantil en què jugadors i entrenadors són expulsats, amb insults i crits a un jove àrbitre amb expressions que no reproduiré per decència. Finalment hi han d’intervenir els Mossos d’Esquadra. Vaja, entenc que l’esport ha de ser educatiu, més encara a infantil, i no entenc aquestes situacions. Són fets poc edificants, i no generalitzables, que posen en dubte els models educatius que hem de donar. Moltes famílies fan del diumenge un entreteniment més, gràcies als fills, i en aquest context es teixeixen amistats duradores. Vist tot plegat, ironia de la vida, podria ser una forma acceptada de maltractament inconscient cap als petits i les seves famílies. Viurem així, de nou, ja de més grans, que aquella societat agressiva que coneixem i no ens agrada es reflecteix en un esport professional que tots aplaudim, competitius com som en essència, perquè algú ens ho ha ensenyat de petits. No tenim remei.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.