I aquest cop votin bé!

Amb la pífia dels pres­su­pos­tos, en què tots els pro­ta­go­nis­tes es poden atri­buir part del mèrit, ens llan­cem de cap a unes noves elec­ci­ons. La incom­petència d’uns i altres en la nego­ci­ació es vol embol­ca­llar amb una con­vo­catòria a les urnes perquè, supo­sa­da­ment, el ciu­tadà posi els punts sobre les is, perquè amb el seu bon cri­teri faci una tria entre bons i mals ges­tors i perquè ator­gui la potes­tat de gover­nar a qui real­ment s’ho mereix. En defi­ni­tiva, perquè des­llo­ri­gui el que han entor­to­lli­gat els seus repre­sen­tants d’una manera demen­cial. Quina barra! I allò que es vol ven­dre com l’essència de la democràcia, el dret legítim de les per­so­nes a triar els seus repre­sen­tants, a ser partícips de la gestió pública, no és res més que un regal enve­ri­nat, una tapa­dora de la inep­ti­tud d’uns i altres per acor­dar uns pres­su­pos­tos que supo­sen la millora de les con­di­ci­ons de vida de moltíssi­mes per­so­nes.

I ens venen a dir que aquesta vegada hauríem de votar bé per evi­tar que una situ­ació com aquesta es torni a repe­tir. I ens hem d’escol­tar decla­ra­ci­ons del tipus: “No es pot fer per­dre el temps a la gent.” Quina gran con­tra­dicció! I és que, arri­bats a aquest punt, qual­se­vol anàlisi política del moment ha per­dut tota mena de sen­tit. Ni Hard Rock ni punye­tes. Aquí hi ha una res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida del govern i de l’opo­sició de pri­o­rit­zar els tac­ti­cis­mes polítics quan es juga amb el pa i els ser­veis de la gent. Perquè se’ls vota perquè en aques­tes cir­cumstàncies esti­guin a l’altura i exe­cu­tin la feina que tenen dele­gada com a repre­sen­tants públics. Perquè la com­ple­xi­tat aritmètica no és excusa per no tro­bar un con­sens ni tam­poc un motiu per fer anar pel pedre­gar la legis­la­tura. I s’insis­teix en aquest mis­satge: i ara votin bé perquè si no serà pit­jor. Una amenaça que l’únic efecte que té és incre­men­tar les ganes cada vegada més exten­ses en l’elec­to­rat de que­dar-se a casa. La des­a­fecció política està jus­ti­fi­cada. Però és un luxe que no ens podem per­me­tre. Perquè obre les por­tes al popu­lisme. I a coses pit­jors.