Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Vilanova i la Geltrú

Una de les coses que sem­pre m’ha agra­dat de Vila­nova –la “vila nova de La Geltrú”– és que el seu nai­xe­ment el segle XIII fos un acte de rebel·lió con­tra l’abús de poder. La tra­dició és per­fec­ta­ment ver­sem­blant: una pare­lla de nuvis de la Geltrú, negant-se a accep­tar el dret de cuixa del senyor feu­dal, renuncià al tros de terra que tre­ba­llava i s’ins­tal·là fora del domini senyo­rial, a l’altra vorera del tor­rent de la Pas­tera.

D’altres famílies van seguir aviat aquests audaços des­a­fi­a­dors de la injustícia esta­blerta. Tot això pas­sava molt abans del 1274, però aquesta és la data en què, per pri­mera vegada, apa­reix esmen­tat el barri mari­ner vila­noví en la Carta de Població ator­gada per Jaume I, en refe­rir-se a la “vila nova”. Cal tenir en compte que el nou nucli nai­xia en un ter­ri­tori depen­dent de la Casa reial. Quina gràcia tenen els noms dels pri­vi­le­gis que el rei donava als nous pobla­dors: pri­vi­le­gis del coro­natge, del mari­datge, de la cena, de l’alberg, del quint i del bovatge, d’host i de caval­cada, de lleuda i de peatge!

Tot això, i molt més, es troba en un lli­bre esplèndid, La vida mari­nera a Vila­nova i la Geltrú, de Xavier Gar­cia i Soler, amb pròleg de Miquel Coll i Alen­torn, que obtingué el Premi Catalònia i ha estat edi­tat per Selecta. Xavier Gar­cia, vila­noví, veterà llui­ta­dor cristià, obrer i naci­o­na­lista, ha escrit –com diu molt bé Coll i Alen­torn– una mena d’enci­clopèdia popu­lar del lito­ral de Vila­nova i la Geltrú. Els homes, el comerç, els boters, els tem­po­rals, la cuina, les roques, els freus, les pes­que­res, els ofi­cis, els bas­ti­ments, els llums, les lle­gen­des, tot hi és res­se­nyat amb tanta gràcia com pre­cisió. No hi fal­ten tam­poc cen­te­nars de renoms de mari­ners i gent de mar –de l’Ama­ga­bar­rets al Beiatu, del Caga­rin­da­lles al Cer­vell de sur– i en defi­ni­tiva tot el suc i tot el bruc de la vida vila­no­vina.

Jo tinc una branca fami­liar, la materna, que ve dels Gomà de Vila­nova –el meu avi es deia Mas­sip i Gumà–, i no sé si tinc res a veure amb el patrici Gumà impul­sor del fer­ro­car­ril o amb un anònim pes­ca­dor dels qui, a força de braços, vara­ven les bar­ques. El meu avi Mas­sip es va fer metge a Bar­ce­lona, i s’hi quedà. Per­duda qual­se­vol relació, el meu lli­gam amb Vila­nova és vaga­ment sen­ti­men­tal, però també angu­ni­e­jat: el Gar­raf és avui amenaçat per les noves ener­gies. Qui ho havia de dir als ena­mo­rats que es van ins­tal·lar solitària­ment aquí fa més de set segles! I no cal anar tan lluny: qui ho havia de dir als vila­no­vins de fa cent anys, només, que feien el comerç amb Amèrica i en duien, per a ús fami­liar, mobles de caoba i de xicranda, cor­nucòpies i llums, por­ce­lla­nes i innom­bra­bles man­tons de Manila.

Dema­nar una mica de justícia i una mica d’amor per a la Vila­nova d’avui és el menys que es pot fer per una ciu­tat que va néixer gràcies a una valenta afir­mació d’amor i a una deci­dida volun­tat de justícia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia