El factor humà
Com un ruixat de primavera
Va tronar i ploure fort ahir al saló de plens de l’ajuntament de Barcelona, un espai tristoi, més aviat apagat, que al costat del majestuós Saló de Cent sembla un purgatori, una cel·la de càstig. En temps de sequera generalitzada, el fet que plogui és una gran cosa, fins i tot dins de l’edifici consistorial, però és clar que no és cap bon símptoma que els regidors hagin d’entomar l’esbroncada d’uns ciutadans que els acusen de tirar pel dret sense escoltar-los, encara més quan cap dels regidors en qüestió té majoria suficient al seu grup i estan, tots, obligats a dialogar i entendre’s. Diàleg de portes endins, però encara més de portes enfora.
Ja fa molts mesos que un col·lectiu organitzat de veïns del barri del Raval protesta per l’ampliació del Macba, a la plaça dels Àngels, i ahir que el ple tenia en l’ordre del dia l’aprovació del pla urbanístic que ha de fer possible la reforma, tres dels membres d’aquest col·lectiu van acudir a la sessió per cridar que sense asseure’s a parlar amb els veïns no hi pot haver acord polític de cap mena. La veu de tro del Santi va eixordar la sala i, després, el discurs de l’Ibrahima va trencar-ho tot com un llamp, com una cortina d’aigua de les que obliguen a buscar refugi al primer portal que es troba, i tot i així et deixen xop com una mala cosa.
Els regidors van fer com si sentissin ploure i un cop va amainar el temporal van tirar endavant aprovant la reforma urbanística, amb el compromís del govern de dialogar amb tothom, que tampoc és que sigui una concessió graciosa sinó una obligació quan es governa amb només deu regidors. Caldrà, per tant, seguir atents a l’estat d’ànim dels veïns i també al temps al Raval, ja que si a partir d’ara, en comptes de pluja, cau pedra, voldrà dir que la mà allargada que es va insinuar ahir haurà estat una fal·làcia.
Però com que tot passa, fins i tot les pluges més desagradables d’entomar, la tempesta veïnal va acabar amainant i la cortina d’aigua va servir, si més no, per emportar-se ordre del dia avall el debat fallit sobre pressupostos que s’havia celebrat instants abans amb un resultat decebedor, perquè és decebedor que el govern d’una ciutat no sigui capaç d’articular una majoria que li permeti aprovar i tirar endavant el seu programa de govern en forma de prioritats pressupostàries.
I tot plegat va deixar en no res l’altre fet tempestuós de la jornada, la intervenció del tinent d’alcaldia d’Economia, Jordi Valls, que va descarregar una contundent dutxa freda sobre l’exalcaldessa Ada Colau, encarregada ahir de defensar el vot negatiu del seu grup a la proposta de pressupostos. Valls va rebregar Colau, una rebregada que va fer mal per molt que l’exalcaldessa estigui acostumada a rebre de totes bandes. El tinent d’alcaldia es va buidar tant en l’exercici de fer baixar del pedestal la primera batllessa de Barcelona que així que va acabar la seva intervenció va aixecar el dit per demanar a un uixer que li servís un reparador got d’aigua.
Farà bé Valls, però, de no quedar-se en l’altar de les paraules i del triomf dialèctic d’ahir i baixar a terra i a la realitat d’un govern en minoria a mercè de les tempestes. Les paraules estan molt bé, però les majories que permeten obrir paraigües encara són una millor cosa.