La princesa

La prin­cesa està malalta. No era un pèsol innocu el mal que no la dei­xava dor­mir damunt d’un llit de roses amb set mata­las­sos far­cits de plo­mes d’ànec blanc. La prin­cesa no sem­blava ter­re­nal: era la que esco­llia el ves­tit per­fecte, la que adop­tava l’acti­tud ade­quada. Som­ri­ent i ria­llera amb la mai­nada que li donava rams i feia vole­iar ban­de­re­tes de joguina. Sem­pre impol·luta amb la tiara coro­nant la cabe­llera o amb un d’aquests bar­rets i tocats flo­rals que mai no cauen. De por­tes enfora, tot eren ria­lles i bur­les. Per què la prin­cesa s’amaga, per què la prin­cesa no es deixa veure? La prin­cesa és famosa, la prin­cesa ha d’expli­car què li passa. Al cap­da­vall els con­tes de fades són per entre­te­nir. De por­tes endins, no hi havia lloc per a la comèdia; tot és real i no reial. I la prin­cesa, asse­guda en un banc i ves­tida amb texans i una cami­seta mari­nera, en un vídeo pri­ma­ve­ral, ha anun­ciat que han estat mesos d’un hivern molt dur. I a tots ens ha cai­gut el cotó de sucre que hem ensa­li­vat durant set­ma­nes i ha tin­gut el gust del fel. La prin­cesa és filla, esposa i mare. I com altres filles, espo­ses, mares, abans que ella, al mateix temps que ella, també emma­lal­tei­xen. Però també es curen. Deia l’escrip­tor anglès Ches­ter­ton que el que en rea­li­tat expli­quen els con­tes de fades no és que els dracs exis­tei­xen, sinó que es poden vèncer.