La matinada d’aquest diumenge tornarem a seguir l’anacrònic gest d’avançar una hora els rellotges per passar a l’horari d’estiu. I el tornaren a fer en el sentit contrari (retardant una hora) a l’hivern. Els experts diuen que fer aquest canvi ni és beneficiós per a la salut ni comporta (en aquest moment del segle XXI) un estalvi energètic, que era un dels principals arguments per dur a terme aquests ajustos bianuals en el rellotge. I ara que ens hi tornem a trobar, què se n’ha fet d’aquella reforma horària que fa més de deu anys va començar a entrar en l’agenda política? Què se n’ha fet d’aquell projecte que havia de fer-nos portar una vida més en consonància amb les hores de sol, amb mesures com compactar la jornada laboral per sortir abans de la feina, avançar les hores de dinar i sopar, sincronitzar els horaris de les empreses amb els centres educatius, el comerç, la programació de la televisió, l’oci i la cultura? Potser ja torna a ser l’hora de treure del calaix dels objectes oblidats la necessitat d’organitzar millor el temps –que va molt més enllà d’avançar una hora els rellotges–, per poder canviar d’hàbits i tenir més temps per a nosaltres mateixos. En els darrers anys ha aparegut una nova accepció de la pobresa: la pobresa del temps, que pateixen més les persones vulnerables i les dones (no ens enganyem, el temps encara no corre igual per als homes que per a les dones, i hi ha estudis que demostren les diferències de gènere en el fenomen de la pobresa del temps). Potser ja és hora de tornar a posar la reforma horària en el debat polític i públic. Per no perdre més el temps.