Opinió

El factor humà

Els xuixos no són xurros

La Gisela, tercera generació de família pastissera al Poblenou, celebra que el seu avi importés el xuixo après a Figueres

És temps de mones, pollets, ous de Pasqua i xocolata a cabassos, però vet aquí que toca parlar de xuixos (dolç que és bandera de la mare pàtria gironina d’aquest diari, encara que l’article en qüestió aparegui només a l’edició Nacional de paper, i potser serà millor així, que si s’escapa alguna incorrecció sobre el producte –que la pastisseria és molt punyetera– encara seria rebuda com una ofensa o una provocació barcelonina a aquesta delicadesa gastronòmica i, amb el que és sagrat, no s’hi juga, i amb les coses de menjar, encara menys).

Els fan com xurros, se sol dir. I la gent així s’ho pensa i hi va a manades i aleshores arriben els nervis de si no n’hi haurà prou, la decepció del s’han acabat. Perquè no els fan com xurros sinó com xuixos; aleshores la cosa canvia, perquè un xuixo no té res a veure amb un xurro i aquesta és la clau, fer-los com xuixos i vendre’ls com xurros. És a dir, satisfer el client cuidant molt el producte i fer engreixar la caixa enregistradora venent-ne tants com poden.

El primer paràgraf d’aquesta crònica és una ximpleria, el segon és un embolic semàntic –per cert, es fan o es venen com xurros?– per això en caldrà un tercer per centrar el tema, posar-ho en context i entrar definitivament en matèria, sempre amb la intenció d’acabar-se’n llepant els dits i fer honor al rei dels dolços.

A la pastisseria Triomf del Poblenou han fet bo el nom de l’establiment i han guanyat el concurs mundial –Salvador Garcia-Arbós, quan s’hi posa, no s’hi posa per poc– que designa quin és el millor xuixo de tots els que s’hi presenten. El premi els ha canviat la vida, perquè els clients, literalment, s’han tornat bojos per tastar-lo i els pastissers s’han adaptat ràpid a la demanda, talment com la multiplicació dels pans i els peixos, però en versió de pasta ensucrada.

“En fèiem vint i en veníem deu i ara en fem set-cents i els venem tots.” Si es té en compte que cada peça es cobra a dos euros amb cinquanta –que no vol dir que el producte sigui car, només que és el preu que es demana i que tothom paga sense queixar-se–, els números de seguida estan fets i heus aquí el motiu del somriure de felicitat de la Gisela Bellart, la mestressa de Triomf, tercera generació d’una tradició pastissera inaugurada per l’avi. “Va ser ell qui va portar el xuixo a Barcelona després d’aprendre a fer-lo a Figueres, mentre hi feia la mili”, explica la Gisela davant una petita muntanya de xuixos que s’escorren damunt una reixa després de sortir de la fregidora i abans de ser arrebossats de sucre.

Per no morir d’èxit, la pastisseria ha adquirit una màquina laminadora –fins ara estiraven la pasta de manera manual– i s’han establert uns torns de venda. Per tal de no morir ofegats pels clients, ara s’ordena la demanda per torns donant cita horària, com al metge. “D’aquesta manera no els tenim dins del local fent una hora de cua”, explica la Gisela.

Aquesta ha estat una crònica costumista, no pas gastronòmica. No hi ha hagut tast, no ha fet falta. Amb la simple observació periodística del protagonista i estrella del fenomen n’hi ha ben bé prou. “De seguida es veu si un xuixo és bo o no per l’aspecte exterior, oi, Gisela?”, i la pastissera assenteix plena de satisfacció, com un xuixo en festa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.