El clam del mar

Des de Calafell a Cambrils. El Maresme. La Costa Brava. El temporal d’aquesta Setmana Santa s’ha endut sorra de les platges de tots aquests llocs. I la llista seria llarga. Tot l’hivern esperant que plogui i quan hi ha dos dies de pluges i mala mar, el primer que rep és la costa. I això no deixa de ser un recordatori que les coses en aquest país no s’han fet bé. Accentuat per un canvi climàtic que ja no és una amenaça sinó una realitat. Als municipis costaners, des de la dècada dels cinquanta, s’hi han fet autèntiques barbaritats en pro d’un progrés que només ha tingut una finalitat bàsica: viure del turisme de sol i platja. Al litoral català s’ha sobreexplotat la cultura del totxo, s’han fet ports esportius perquè els que tenen diners aparquin les barques, s’han fet passejos i s’ha transformat el curs natural de les coses. I el mar, que de tossut n’és molt, cada cert temps s’entesta a recuperar el que se li ha robat.

No vol dir que no hi pugui haver un temporal concret i que faci mal. Això és el cicle de la vida. Però és que el mal és periòdic i es repeteix cada cert temps. S’han alterat els corrents i les platges empetiteixen. I com cada any, el sector turístic –aquell que et clava quatre euros per una canya– reclamarà que es facin accions per fer aportacions de sorra. Les administracions tornaran a llogar el vaixell aspirador que xucla la sorra del fons marí i la porta de nou a la platja. I passarem un altre estiu. I l’any vinent, el primer temporal de mar que hi hagi, tornarà a emportar-se la sorra.

O tots plegats entenem que potser hi ha coses que han de desaparèixer, que d’altres s’han de repensar i que calen mesures efectives, o la serp mai deixarà de mossegar-se la cua. El model de sol i platja del qual durant dècades s’ha abusat està arribant a un punt d’inflexió sense retorn. I no perquè no hagi aportat beneficis. Simplement és la natura la que està dient, ja des de fa temps, que s’ha de canviar.