Padrins polítics

Tinc la sen­sació, o direc­ta­ment la cer­tesa, que d’un temps cap aquí vivim en una eterna cam­pa­nya elec­to­ral. Com un xiclet d’aquells que mas­tegàvem de petits i que s’allar­ga­ven infi­ni­ta­ment, els comi­cis es van enca­val­cant, i amb prou fei­nes hi ha temps per refer-se d’un que el següent ja truca a la porta. Entenc que als polítics, els més interes­sats espe­ci­al­ment a sobre­viure al sem­pre impre­vist joc de les urnes, aquest excés de feina els haurà d’aca­bar pas­sant fac­tura. Per a alguns fins i tot haurà sig­ni­fi­cat el final abrupte a una car­rera que con­fi­a­ven més llarga i que ha aca­bat com el rosari de l’aurora. En conec un parell de casos que encara no han entès el gir del destí, o les con­veniències de par­tit, que els han fet caure d’una llista que con­si­de­ra­ven seva. Entenc que ha de fer mal, sobre­tot quan no t’ho espe­res i resulta que els com­panys de for­mació amb els quals has com­par­tit cos­te­lla­des de ger­ma­nor s’han dedi­cat a fer-te ell llit men­tre tu et dei­xa­ves les hores en reu­ni­ons, comis­si­ons, debats, pro­pos­tes i pro­jec­tes “pel bé del país”. Però ja ho diuen, que la política hau­ria de ser, o s’hau­ria de pren­dre, com un estadi tem­po­ral, una etapa pun­tual i amb data de cadu­ci­tat que ningú hau­ria d’enten­dre com l’única manera de gua­nyar-se la vida. És trist, sobre­tot quan t’avala la bona feina feta, però també és una pràctica habi­tual que no entén de fide­li­tats. El/la polític/a hau­ria d’estar adver­tit des del minut zero que la seva vida pro­fes­si­o­nal depèn d’un equi­li­bri pre­cari sus­ten­tat en mil cri­te­ris, també dits interes­sos. La con­vicció en els ide­als, una sòlida for­mació i una capa­ci­tat comu­ni­ca­tiva indis­cu­ti­ble són vir­tuts que mai no hau­rien de fal­tar en els can­di­dats a ges­ti­o­nar un muni­cipi o un país, però malau­ra­da­ment, quan es tracta de for­mar llis­tes elec­to­rals hi ha aspec­tes que, al final, aca­ben pas­sant al davant. I no són sem­pre els millors, ni els més adi­ents. A vega­des, fins i tot, són la pit­jor decisió que es podia pren­dre. Però com passa amb les mones de Pas­qua, aquí qui en vol tas­tar ha de tenir padrins.