Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Cerclisme

Em guar­daré prou de par­lar de psi­coanàlisi. Com totes les grans apor­ta­ci­ons en l’àmbit de la ciència i l’huma­nisme, la psi­coanàlisi s’ha con­ver­tit en un camp de bata­lla i una font de dog­ma­tis­mes i rup­tu­ris­mes de tota mena.

Els qui no estem afi­li­ats a cap tendència, en aquesta matèria, pen­sem que la psi­coanàlisi deu ser, efec­ti­va­ment, una eina molt pro­duc­tiva per a l’explo­ració de l’ésser humà.

Llàstima que l’home, sovint, s’ena­mora tan pos­ses­si­va­ment d’una eina que acaba con­ver­tint-la en pro­ducte aca­bat, i així impos­si­bi­lita que faci suc­ces­si­va­ment nova feina. Tenim una tendència a trans­for­mar els nos­tres mètodes en els nos­tres objec­tius.

Aquesta volun­tat de limi­tació ha que­dat mani­fes­tada en unes emis­si­ons que France-cul­ture ha dedi­cat, pre­ci­sa­ment, als psi­co­a­na­lit­zats, els quals han ofert en aquests pro­gra­mes els seus tes­ti­mo­nis i les seves opi­ni­ons. Ha estat espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiva la decla­ració d’un ciu­tadà que ja fa set anys que se sot­met a la psi­coanàlisi i que es mostrà molt satis­fet dels bene­fi­cis que n’obte­nia. Endut pel seu entu­si­asme, arribà a con­fes­sar el següent: “És evi­dent que, des d’ara, ja només puc comu­ni­car-me amb psi­co­a­na­lit­zats; l’altra gent, real­ment, m’importa ben poc”.

S’ha for­mat l’elite, doncs, dels psi­cos –o com vul­gueu dir-ne, perquè bé hau­rem de tro­bar l’argot que sem­pre es crea quan un grup social es mar­gina. El psi­co­a­na­lit­zat en qüestió s’ha ena­mo­rat de la seva excep­ci­o­na­li­tat i només admet con­tac­tes amb d’altres excep­ci­o­nals. S’ins­tal·la defen­si­va­ment en una mino­ria. Jo diria que aquest home té un pro­blema greu i que la psi­coanàlisi l’hau­ria d’haver dut a una ober­tura, i no a un tan­ca­ment; a una vul­ga­rit­zació, i no a un eli­tisme, però, com deia abans, jo no sóc un psicòleg i ja hi diran la seva els pro­fes­si­o­nals.

La con­fessió d’aquest home, però, ens afecta a tots. Tots prac­ti­quem el cer­clisme, un moment o altre; tots cer­quem la còmoda com­pli­ci­tat dels nos­tres. És per­fec­ta­ment natu­ral, val a dir-ho, que vul­guem esta­blir lli­gams de per­ti­nença a un grup, perquè la vocació de soli­tari total, d’inde­pen­dent abso­lut implica –si es prac­tica amb radi­cal coherència– l’auto­des­trucció. Però una cosa és for­mar part d’uns cer­cles –soci­als, ideològics– que ens pro­por­ci­o­nen una base afir­ma­tiva tran­quil·lit­za­dora i una altra el cer­clisme, ter­ri­ble­ment nega­tiu. El psi­co­a­na­lit­zat de què parlàvem ha que­dat encer­clat, i no és només un joc de parau­les.

Crec que l’Església Catòlica té raó quan col·loca com a pri­mer pecat capi­tal la supèrbia (sobre els altres es podria dis­cu­tir molt: la ira pot ésser ètica; la peresa, cre­a­tiva, etc.), perquè la supèrbia divi­deix la huma­ni­tat en cer­cles i ens fa creure que el nos­tre és l’únic digne, i tota la resta ignorància, error o vul­ga­ri­tat. Com diu l’entre­vis­tat per France-cul­ture, “des d’ara només puc comu­ni­car-me amb gent com jo”. Sen­tir-se satis­fet d’una limi­tació comu­ni­ca­tiva és l’aber­ració que ano­me­nem sec­ta­risme. El des­en­cer­cla­dor que ens des­en­cer­cli bon des­en­cer­cla­dor –psi­co­a­na­lista, polític, mora­lista, mes­tre…– serà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia