A l’Uruguai hi ha una gran angoixa òvnica. Ja fa anys que s’hi veuen suposats “plats volants”, però darrerament el tema ha adquirit una força molt més concreta a causa d’uns senyals trobats en una finca –especialment solcs profunds– que no poden ser interpretats satisfactòriament d’una manera natural. Sembla com si un objecte molt voluminós i molt pesant hi hagués aterrat. També són visibles unes marques que recorden les que deixaria un trípode gegant, propi d’una nau de l’espai.

Però allò que realment ha superat el rècord de sorpresa de la gent ha estat la informació donada per dos pagesos, que no fa gaires dies, i enmig d’una tempesta, van veure “tretze éssers extraterrestres”. La descripció que en fan és la següent: “Éssers amb aspecte d’home, amb un cap molt gros, sense boca, i uns ulls lluminosos que canviaven del verd al taronja passant pel blanc. La seva estatura era mínima, uns seixanta centímetres, no tenien cames i es desplaçaven pel camp a uns vint centímetres del terra”. Un dels pagesos assegura que intentà de tocar un d’aquests éssers, però que el petit desconegut el va fer caure d’una manera incomprensible i va romandre inconscient durant deu minuts.

Tothom hi ha dit la seva, és clar. Que si eren efectivament éssers reals, que si es tractava d’una pura al·lucinació, que si tot era mentida… Se’m permet d’afegir-hi la meva opinió?

Per mi és claríssim que allò que han vist els pagesos uruguaians són exemplars de l’home terrestre futur; potser ja hi ha una nissaga d’aquest home futur entre nosaltres, o potser és una “visió” que aquests pagesos han tingut gràcies a uns dons excepcionals d’anticipar visualment el demà, no em pronunciaré sobre aquestes dues possibilitats. Però, que han vist l’home futur, no n’hi ha cap dubte.

“Éssers amb aspecte d’home”, diuen. O sigui que potser no són homes. Quan d’una cosa diem que té aspecte de pedra, probablement no és una pedra; volem dir només que “ho sembla”, però no és segur. Des de la nostra perspectiva, l’home del futur se’ns apareix tan dubtosament home com nosaltres ho seríem per a l’avantpassat de les cavernes.

“Un cap molt gros…” Ens hi han volgut ficar massa coses, que no hem digerit. El cap de l’home s’ha anat botint de tòpics, de dogmes, d’assignatures, de noms i noms i noms –artistes, polítics, esportistes, personatgets momentanis– i vet aquí l’home del demà: el cap com un tumor.

“Sense boca…” L’home del futur no té boca, és evident. Per què la voldria? Per alimentar-se? El paladar no existirà, i la nutrició no tindrà res a veure amb l’agricultura. Per parlar? L’home del futur serà mut. Haurà perdut la boca, com nosaltres hem perdut la cua. La natura suprimeix els apèndixs, cada vegada menys utilitzats.

“Ulls lluminosos, que canviaven del verd al taronja passant pel blanc…” No us diu res, això? Són els ulls de l’home del futur: pantalles de televisor. Ulls de visió programada.

“Sense cames…” Desplaçament mecànico-electrònic, és clar, conseqüència de l’inici d’atrofiament provocat per l’automobilitis. Sense cames… ¿I si això volgués dir, de tota manera, que l’home del futur no serà obligat a agenollar-se?