Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Als pipaires de Vic

Demà, a les onze del matí, a Vic s’encendran moltes pipes. Es tracta d’una fumada en pipa col·lectiva –la segona que se celebra a la comarca– organitzada pel Pipa Club Osona.

És agradable saber que funciona un club d’aquesta mena, que a més té un paper de cartes dissenyat amb molt de gust i té la seu al Casino de Vic. Tot plegat té un aire d’una altra època, que no em sembla pas necessàriament una època passada; podria ser molt bé que fos un acte precursor d’una època futura; o almenys és aquest el futur que hem de desitjar: un esperit de bon humor –que no vol dir riure o explicar acudit–, un sentit de companyonia, un gust pels petits plaers que, compartits, afavoreixen la conversa. Això, realment, no es pot dir que sigui característic de l’època actual.

La fumada es regirà per unes normes: tothom fumarà en un mateix model de pipa, que serà donada abans de la fumada; també es donaran tres grams de tabac Mac Baren, que s’hauran de consumir durant la fumada amb una sola encesa. Cada pipaire disposarà només de dos llumins. L’atacador –l’estri per a pitjar el tabac dins la pipa–, el proporcionarà el Pipa Club Osona, i hi haurà un rellotge per tal de saber quant de temps empra cada pipaire a fer una fumada. La inscripció costa cinc-centes pessetes i inclou la pipa, el tabac i l’atacador, de manera que encara hi ha distraccions dominicals impensades que són veritables gangues.

Tot i l’existència d’aquestes bases, no es tracta d’una competició pròpiament dita –de guanyar o de perdre–, sinó d’un concurs en el sentit més net i menys valorat d’aquest mot. Suposo que concursar vol dir “cursar” o córrer en comú, de la mateixa manera que consentir vol dir sentir en comú, i conviure viure en comú. I també conversar significa “versar” –tractar d’una matèria– en comú. Els pipaires, doncs, correran junts la petita aventura de fumar i conversar amigablement, i al capdavall la pipa esdevé un pretext per a fer néixer, amb el fum, paraules i pensaments.

Diuen que la pipa és el “mal menor” de l’hàbit de fumar. La raó és clara: els pipaires no ens empassem el fum. Els pipaires fumem més amb el paladar que amb els pulmons, si es pot dir així. Això explica el fracàs de la majoria de fumadors de cigarrets que volen passar-se a la pipa: instintivament engoleixen el fum i la troben massa forta. A l’inrevés, els pipaires, quan fumem un cigarret el trobem molt poca cosa i fumem d’una manera que podríem qualificar de pueril o d’aprenent.

Jo penso que empassar-se el fum, com empassar-se les paraules i els sentiments, és un mal costum. Ens arrisquem a anar-nos “tapant” per dins.

Jo no podré ser demà al Casino de Vic, i certament ho sento. Però us prometo, col·legues pipaires, que a les onze en punt encendré una pipa de solidaritat; si no us n’arriba el fum, que us arribi almenys la flaire de la cordial complicitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.