Fra Octavi, un bisbe ben acollit

Quan el 16 de juliol del 2008 el sant pare va nomenar bisbe de Girona Francesc Pardo, l’Església gironina es va mostrar preocupada pel tarannà del nou bisbe, català de Torrelles de Foix. Algunes veus el presentaven com a conservador i fins i tot es va publicar que havia evolucionat a un tarannà integrista d’acord amb un model d’Església que recordava poc l’efervescència viscuda després del Concili. Josep Maria Balcells, periodista i antic capellà, que havia conegut Francesc Pardo, va publicar un article el dia de la seva ordenació com a bisbe en que li recordava els anys de seminari i com van fundar Cristians pel Socialisme, d’Alfonso Carlos Comín. És a dir, com havia estat un ferm defensor de la Teologia de l’Alliberament i com els anys de rector potser l’havien obligat a arrecerar-se en un moment d’involució. El bisbe Pardo va arribar a Girona combatiu, decidit a treure la fe de les esglésies al carrer, anant als actes vestit de bisbe, però a poc a poc, i tot i que va prendre decisions discutibles, va acabar fent de bisbe i va saber navegar en les perilloses aigües del procés. Potser per a alguns es va quedar curt, però des de les Espanyes el van arribar a acusar de tot pel fet de mantenir un tarannà cristià, allunyat de les emissores episcopals.

El papa Francesc va tenir els gironins dos anys amb seu vacant, des de la mort del bisbe Pardo el 31 de març de 2002 fins a l’anunci que fra Octavi Vilà seria el nou bisbe de Girona, el 29 de febrer d’aquest any. Diumenge prendrà possessió en la cerimònia a la catedral, a la qual assistirà el nunci, el cardenal Omella, el president de la Conferència Episcopal espanyola, tots els bisbes catalans i autoritats civils. La periodista Míriam Díez, col·laboradora d’aquest diari, va qualificar el nomenament d’insòlit, ja que trencava lògiques centenàries. A Girona es va respirar. Hi va haver sorpresa perquè, després de tantes travesses i massa comentaris sobre ternes, l’escollit fos l’abat de Poblet. Fra Octavi, per tant, ja té creu pectoral i bàcul. I prestigi.

Jo diria que hi ha hagut una gran unanimitat en celebrar la seva designació. Relativament jove, va ser monjo amb 40 anys, abat amb 55 i serà bisbe amb 63. Potent culturalment, ha mostrat sempre una gran convicció i sensibilitat envers la llengua i el país. Ja se sap que a Girona, al bisbat de Girona, això pesa, i molt. Llicenciat en geografia i història, i en biblioteconomia i documentació. Amb postgraus en noves tecnologies de la informació i en gestió cultural, també ha estudiat filosofia i teologia. Vaja, aquest monjo cistercenc de Poblet ha aixecat unes expectatives òptimes per posar-se al davant d’una diòcesi gran, amb pocs capellans i diaques, combativa pel que fa al país, la llengua i molt conciliar. Fra Octavi, diaca des del 2014 i prevere el maig del 2015, ha estat molt ben rebut. Girona ha tingut grans bisbes, un savi com Narcís Jubany, un pastor com Jaume Camprodon, bisbe per obediència, Carles Soler, a qui li va tocar posar ordre, i Francesc Pardo, que va tenir una millor sortida que no pas entrada a Casa Carles. Benvingut sigui, fra Octavi, i que compleixi totes les expectatives mostrades pel seu nomenament. No ho tindrà fàcil.