Morera, Museu d’Art Modern i Contemporani

Avui m’haureu de perdonar, amables lectors, si faig publicitat descarada de la meva ciutat, però és que tal com tenim la cultura al nostre país, entendreu que vulgui presumir de la inauguració d’una nova infraestructura museística amb un contingut de primera divisió. Em refereixo al Museu Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani. Per a aquells que no conegueu la seva història us diré que, malgrat que el Museu d’Art Morera va ser creat l’any 1914 i inaugurat el 1917 a partir de les donacions del pintor Jaume Morera i Galícia, d’una sèrie de dipòsits del Museu del Prado i de les obres dels pensionats per la Diputació de Lleida, el periple que ha viscut el seu fons ha estat constant i en alguns moments es podria dir que dramàtic. De seu temporal en seu temporal com si fos una baldufa fins que, finalment, la setmana passada va acabar el seu nomadisme deixant enrere la provisionalitat històrica amb un equipament històric situat al número 13 de la rambla de Ferran, a tocar de l’estació de l’AVE.

El museu posseeix una de les millors col·leccions d’art contemporani de Catalunya, amb un fons de més de 5.000 obres que permeten al visitant fer un recorregut exhaustiu per l’art dels segles XX i XXI. Hi podem trobar des dels paisatges realistes de finals del segle XIX fins a les propostes més capdavanteres de l’art actual, passant per l’avantguarda dels anys trenta fins a les manifestacions experimentals que van des dels anys seixanta fins als noranta. Passejant per les diferents sales es poden contemplar obres que comprenen des de Carlos de Haes a Leandre Cristòfol, un dels principals creadors contemporanis de Ponent, passant pels paisatges del mateix Jaume Morera, l’obra extensa de Xavier Gosé, Baldomer Gili i Roig, Miquel Viladrich, Enric Crous, Antoni García Lamolla, Núria Llimona, Rosa Siré, Kaoru Katayama, sense oblidar la fotografia, que ocupa un espai rellevant en el discurs del museu, on destaquen les d’Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Palmira Puig o Ton Sirera. Sales d’exposició permanent que ara poden lluir el fons del museu amb d’altres d’exposició temporal que apropen discursos museogràfics alhora que difonen obra d’artistes consagrats i la d’altres d’emergents. Per acabar-vos de fer dentetes, només dir-vos que l’edifici del museu també és una joia arquitectònica bastida sobre les construccions medievals de les adoberies dels segles XIII-XV. Després de més d’un segle peregrinant amb seus provisionals, sense poder exhibir tota la riquesa del seu fons, ara toca l’hora dels lluïments. Passeu, passeu i gaudiu d’un dels millors museus d’art contemporani. Un museu que, com afirma el director Jesús Navarro, explica la cultura visual des del present i cap al passat més recent, i des de Lleida cap al món.