Ni un número de telèfon retingut al cap

Estava l’altre dia esperant per pagar en una llibreria. Davant meu, un senyor estava a punt d’abonar la seva adquisició quan la caixera li va fer la pregunta de “carnet de soci?”. Ell no ho era pas, però sí la seva dona, segons va explicar, així que a la botiguera ja li estava bé per aplicar-li un petit descompte. Per complir amb la rutina, la jove li va sol·licitar el DNI o número de mòbil de l’esposa. Tot el que l’home sabia, del telèfon requerit, era que començava per sis. Pel que vaig intuir, no hauria pogut encertar cap dels altres vuit dígits. Els va anar a buscar al seu dispositiu i qüestió resolta. L’escena, transcorreguda en pocs segons, em va fer reflexionar sobre els escassos números de telèfon que tenim retinguts a la ment, si és que en tenim cap, i sobretot va provocar que saltessin algunes alarmes dins el meu cap: si algun cop no tinc el mòbil a mà i necessito ajuda de forma urgent, a qui podria trucar a partir dels números que tinc memoritzats? No sé ni com comencen els dels pares i el de la parella podria endevinar-lo només a mitges, així que no serviria. El de la meva filla no sé ni com comença i el mateix em passa amb els de la majoria de persones del meu entorn. Només podria recórrer a la germana, perquè té molts dígits consecutius i és fàcil de gravar a la ment, i el d’una amiga que desconec per què me’l sé però resulta que és mestra, així que en funció de l’hora ni tan sols em respondria. I ara em vindreu a dir que d’ençà que portem l’agenda a sobre, ningú els memoritza. Però recordo que al principi de l’era dels mòbils podia teclejar de memòria un bon grapat de telèfons. Suposo que era l’herència de l’època dels telèfons fixos, quan l’agenda la dúiem al cap i probablement ens va salvar de més d’una situació no gaire agradable.