El Sankt Pauli perd arrels a Catalunya

Per als que inten­ten viure el fut­bol d’una manera dife­rent, el moment de des­co­brir el Sankt Pauli va ser una mica com albi­rar la terra pro­mesa. Perquè, ara mateix, és de tot menys fàcil tro­bar un club que bus­qui esta­blir una con­nexió emo­ci­o­nal honesta amb l’afi­ci­o­nat per no trac­tar-lo, només, com un sim­ple abo­nat i que, a més, esti­gui iden­ti­fi­cat amb valors com ara el com­bat del fei­xisme, l’homofòbia, el sexisme i, en gene­ral, el mer­can­ti­lisme que pre­si­deix l’esport d’elit. I és el cas. Aquest sen­ti­ment de cerca d’una sin­gu­la­ri­tat dita alter­na­tiva no deu ser, però, una dèria de qua­tre il·lumi­nats quan aquest equip del barri ver­mell d’Ham­burg s’ha con­ver­tit, amb els anys, en una icona glo­bal, fins al punt de posar-se en con­tra­dicció amb si mateix i els seus ide­als a par­tir del moment que el Sankt Pauli s’ha con­ver­tit, en certa manera, en una marca comer­cial, a la con­tra, això sí. L’eclosió, a més, ha anat de bra­cet de la cre­ació de penyes o clubs de fans dels pira­tes –també se’ls coneix així– arreu del món, inclòs el Prin­ci­pat, en una mag­ni­tud impròpia per a un equip que té el seu hàbitat natu­ral en la segona divisió ale­ma­nya. Però és que la cosa, aquí, no va només de gua­nyar, sinó de militància i ideològica.

En el cas del club de fans català, la seva seu porta més d’una dècada ubi­cada al Casal Pri­mer d’Octu­bre, espai de tro­bada de l’esquerra inde­pen­den­tista del Poble­nou de Bar­ce­lona i que també ha ser­vit com a reducte per poder anar a veure els par­tits del Sankt Pauli quan això no estava tan a mà com ara, fer-hi xer­ra­des i, per què no, més d’una fes­teta. Un tor­neig de fut­bol o les esca­pa­de­tes per veure algun par­tit en directe a l’estadi de Millern­tor han estat altres acti­vi­tats que han donat vida a aquesta agru­pació, una de les més acti­ves que ha tin­gut el club a escala inter­na­ci­o­nal. Fins que ha arri­bat l’enèsim espe­tec del con­flicte entre Israel i Pales­tina.

Poques qüesti­ons sus­ci­ten un debat tan pola­rit­zat com la crisi de l’Ori­ent Mitjà, massa cops fil­trada des d’una visió binària de bons i dolents. I en el cas del Sankt Pauli, amb una massa d’afec­ci­o­nats tan poli­tit­zada, això s’ha dut fins a l’extrem, ja que un comu­ni­cat fet per diver­sos fan­clubs inter­na­ci­o­nals, entre ells el d’aquí, cen­su­rant l’atac de Hamàs però també la res­posta bàrbara d’Israel, ha gene­rat una polèmica duríssima amb l’agru­pació de penyes del Sankt Pauli d’Ale­ma­nya, amb acu­sa­ci­ons d’anti­se­mi­tisme pel mig i crítiques cre­ua­des que han encès les xar­xes soci­als. El resul­tat, un cisma en tota regla entre els sup­por­ters germànics i els de bona part d’Europa, començant pels de Glas­gow, pas­sant pels de Grècia i aca­bant pels de Bar­ce­lona, que han deci­dit pren­dre la més dràstica de les deci­si­ons: dis­sol­dre l’agru­pació, ja que con­si­de­ren que man­te­nir una acti­tud equi­dis­tant res­pecte al geno­cidi del poble palestí es con­tra­diu, jus­ta­ment, amb els valors que els han dut a alçar la ban­dera pirata. Ple­guen doncs. “No té sen­tit seguir on no t’hi volen”, resu­meix l’his­to­ri­a­dor Car­les Viñas, un dels històrics de la penya i coau­tor del lli­bre Sankt Pauli. Un altre fut­bol és pos­si­ble. La dis­so­lució del Fan­club Cata­lu­nya es con­su­marà avui, en una festa al local del casal, al car­rer de Bada­joz, on hi haurà música, nostàlgia i també, per què no dir-ho, un sen­ti­ment d’enuig perquè tota aquesta merda hagi escla­tat just quan l’ascens a la Bun­des­liga es veu real­ment pos­si­ble.