El Sant Jordi de Cuyàs

La bona gent de TvMa­taró ha tin­gut la magnífica pen­sada de dedi­car part de la pro­gra­mació espe­cial d’aquest Sant Jordi a la figura de Manuel Cuyàs, mata­roní de pro, mes­tre de peri­o­dis­tes i cro­nista d’una ciu­tat que sem­pre va dur al cor i de la qual va fer ban­dera, encara que tam­poc hi va estal­viar les crítiques. Hi han con­vi­dat un seguit de per­so­nes que el van trac­tar, conèixer i esti­mar perquè lle­gei­xin en veu alta una tria dels arti­cles reco­llits a El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu arti­cu­lisme. A mi també m’hi han cri­dat i reco­nec que la con­vi­dada em va pro­vo­car tant de res­pecte com il·lusió, a parts iguals. Lle­gir l’obra d’en Cuyàs repre­senta endin­sar-se en un pas­sat pro­per on des del diari un grup de gent molt jove va empren­dre l’aven­tura d’arti­cu­lar periodísti­ca­ment una comarca que mai se n’havia sen­tit i que ens va donar grans satis­fac­ci­ons i algun mal­de­cap. Repas­sant els arti­cles d’en Manel l’he tor­nat a recu­pe­rar com el refe­rent que sem­pre ha estat per a mi. L’home culte i pro­per amb el qual vam com­par­tir jor­na­des de feina llarguíssi­mes, molts cafès de màquina i un bon gra­pat de lliçons pro­fes­si­o­nals. El recordo entrant a la redacció a pri­mera hora del matí, salu­dant tot­hom amb un som­riure sor­ne­guer i dei­xant anar allò tan seu de: “Tot Mataró en va ple!” Sovint només era el resul­tat d’haver pujat la Riera des de casa seva i fins al camí de la Geganta i haver-se tro­bat un cone­gut que li havia comen­tat alguna infor­mació sobre la ciu­tat. Si aque­lla con­versa havia pro­vo­cat el seu interès, era motiu més que sufi­ci­ent per enge­gar la màquina periodística i inves­ti­gar com es podia far­cir la notícia. Tibar el fil era un dels seus esports pre­fe­rits. A en Cuyàs el conei­xia tot­hom a Mataró, al seu Mataró, i amb l’ajuda del diari es va fer un per­so­natge habi­tual a la vida social i cul­tu­ral de la resta del Maresme. Con­vi­dar-lo era sinònim d’èxit, perquè amb el temps tots vam enten­dre que tenia un mètode infal·lible per garan­tir l’interès d’una pre­sen­tació de lli­bre, un col·loqui o un acte polític: gene­rar polèmica. Sovint ens deia al diari que el debat sem­pre s’havia d’enri­quir amb apor­ta­ci­ons con­tro­ver­ti­des per treure’n el màxim pro­fit i que de les reu­ni­ons on tot­hom estava d’acord calia fugir-ne. En Manuel Cuyàs era també home de tra­di­ci­ons i no hi va haver mai cap Sant Jordi sense rosa per a cadas­cuna de les peri­o­dis­tes de la casa i sense una llarga llista de reco­ma­na­ci­ons de lli­bres per lle­gir. Aquest mes de març ha fet un any que l’Ajun­ta­ment de Mataró li va fer entrega a títol pòstum i a ini­ci­a­tiva d’Òmnium Cul­tu­ral de la meda­lla de la ciu­tat. Un reco­nei­xe­ment més que meres­cut i del qual, si l’hagués pogut viure en per­sona, segur que hau­ria tret un bon arti­cle. Encara el veig ara anun­ci­ant en veu alta a la redacció que es tan­cava al des­patx perquè estava ins­pi­rat i havia d’escriure. Adver­tia que no volia que el moles­tes­sin, però dono fe que sem­pre dei­xava la porta oberta.