Opinió

De set en set

Llàgrimes al plat

Ha circulat, amb grans gesticulacions morals, cert fragment d’un concurs televisiu de cuina en què una participant decidia abandonar el programa per la tensió psicològica a què se sentia sotmesa, davant la reacció prepotent d’un dels presentadors, que s’afanyava a agafar-li el davantal i a assenyalar-li la porta de sortida amb un gest grosser. No he entès gaire els escarafalls que ha suscitat aquesta escena, més que res perquè, un cop vista, m’hi molesta la sospita que formi part d’una tensió massa representada per part de tots els actors que hi intervenen: la noia que marxa enviant petons a tothom, el cuiner sense cor amb l’estudiat posat indiferent, els altres concursants amb la llàgrima o la sorpresa als ulls, i les càmeres enfocant-los diligentment a tots en primers plans subjectius. Aquest concurs ja veterà, com altres de la seva espècie, no ha fet sinó potenciar cada temporada els comportaments morbosos, des de la supèrbia a la burla, per tal d’instaurar al plató, amb el pretext d’instruir, un clima de competició malcarada i de mercadeig emocional. Jugant alhora amb els mecanismes de la telerealitat, el serial i el melodrama, aquests productes són també el reflex de la societat que els dona audiència, més i tot quan el premi consisteix a sortir de l’anonimat, encara que sigui fent el millor ou ferrat del món. A La imatge incessant (Anagrama), on Jordi Balló i Mercè Oliva analitzen els formats audiovisuals, hi ha eines molt útils per deixar de ser innocents davant de visualitats tendencioses, però sobretot per reservar el debat ètic a qüestions menys espúries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.