Tribuna oberta
Molta fressa i poca endreça
En els últims dies, l’escena política ha estat sacsejada per la sorprenent decisió del president del govern espanyol de prendre’s un temps fora de l’escenari públic i reflexionar sobre la seva continuïtat. Aquesta pausa, insòlita, ha despertat un debat sobre el veritable sentit del lideratge.
Alguns han vist aquest episodi com un acte d’humilitat i autenticitat, una mostra de vulnerabilitat en un context polític on, malauradament, la imatge de poder i autoritat sol ser la norma. D’altres, en canvi, l’interpreten com un moviment calculat, imbuït d’un populisme dirigit a rebre la simpatia dels ciutadans.
La pregunta fonamental és si aquest gest és propi d’un bon líder? Per descomptat, amagar-se en moments de crisi no és una de les qualitats que em venen al cap.
El bon lideratge destaca per la seva capacitat d’autocrítica, capaç de connectar amb les emocions i necessitats dels altres, mantenint-se fidel al propòsit personal. Compaginar això, amb la confiança i compromís de la teva gent, requereix desenvolupar certes competències, com ara l’empatia.
Lamentablement, els exemples de lideratge polític i empresarial que tenim a l’abast, tan centrats en demostracions de força, ens fan oblidar que l’amabilitat i l’empatia son, probablement, les qualitats que millor ens ajuden a afrontar els grans reptes que tenim com a societat.
Aquesta conclusió l’avala un estudi fet als líders del World Economic Forum, on més del 70% van considerar l’empatia com la qualitat més necessària pel lideratge actual. Per descomptat, també a l’empresa.
Si els últims anys ens han ensenyat alguna cosa és que les qualitats humanes com l’autenticitat, la transparència i l’empatia han estat fonamentals per resistir en els moments de major crisi, com ara el Covid.
Fins aquí, es podria pensar que el president del Govern ha fet un exercici sa de vulnerabilitat, però no hem de confondre emotivitat i empatia. La primera té un puntet de sentimentalisme que impedeix posar-se en la pell dels altres, esperant que els demés es posin a la teva. Quan això ho fa el líder, buscant l’adhesió de la gent a la seva persona, estem davant d’un acte de populisme perillós.
Aquests dies el president ha introduït els sentiments en el debat polític. Ha mirat per sí mateix i, per molt vertigen que provoqui la soledat del poder, ni una empresa ni un país es poden deixar en pausa ni dirigir a la babalà.
En la meva trajectòria professional he acompanyat a més de 100 empresaris i polítics a millorar l’impacte del seu lideratge i, per descomptat que els líders, empresarials o socials, també es trenquen per dins. Un atribut que els cal reforçar és la resiliència, la capacitat de gestionar emocions, estrès i conflictes. La forta pressió econòmica o mediàtica pot ser difícil de suportar. Aquesta és una de les qualitats que li destaquen els seguidors de Pedro Sánchez. No el conec, el personatge, però més que certa capacitat de resistir, ha mostrat voluntat de romandre en el poder, encara que el preu sigui un suport popular al marge de l’acció democràtica, estant com estem al bell mig d’un període electoral.
El que sí ha aconseguit és que no es parli de l’anomalia social que suposa tenir un adversari polític que no pot tornar al seu país, del cas Koldo o d’uns pressupostos que no serà capaç d’aprovar. Cap d’ells deixa ben parada la salut democràtica de l’Estat que dirigeix ni del partit que encapçala.
Un bon líder no confronta aquells a qui lidera. El que ha fet el president és aixecar un nou mur, i no ens en calen més, entre dos formes de veure Espanya en un procés de polarització cada vegada més preocupant. No és pas que els seus adversaris polítics no ho facin, ans el contrari, però aquella gentola tampoc sortiria ben parada si n’analitzés el seu lideratge.
No pretenc treure conclusions sobre la bondat de que Pedro Sánchez hagi decidit quedar-se o si hauria d’haver marxat. Déu me’n guard!, però aquesta pausa ha estat lluny de personificar el que s’espera d’un bon líder, conscient, empàtic i aglutinador de voluntats dirigides a uns objectius comuns.
Com passa amb tots els empresaris o executius, cada any són avaluats pel seu Consell d’Administració o Junta d’Accionistes. Aquí, els ciutadans som els accionistes de l’aparell de Govern i tenim l’oportunitat de valorar-ne la gestió a les urnes. Una primera lliçó de lideratge és que si bé no pots agradar a tothom, sí estàs al servei de totes les persones de l’organització. El que no es pot acceptar és que quan els resultats de la gestió no agraden o no són prou encertats, el directiu munti una comèdia per dissimular-los. Vaja, es pot fer, però demostra que estar al capdavant d’una organització i liderar no són sempre la mateixa cosa.
A partir d’aquí, aquest parèntesi planteja una nova interrogant: podrà el president transformar-lo en una oportunitat per enfortir la seva acció de govern?
Mal exemple de lideratge si, després de tanta fressa, segueix tot igual.