Fa 63 anys que el president nord-americà John F. Kennedy va pronunciar el seu famós discurs d’investidura amb la cèlebre frase: “No preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país.” El president més jove de la història americana es guanyava el públic amb la seva retòrica fresca i moderna, allunyada del paternalisme polític habitual i posant l’accent en la societat civil. En realitat la frase no és seva, sinó de Ted Sorensen, assessor personal i responsable d’escriure la majoria dels seus discursos. En qualsevol cas, les paraules han perdurat en el temps i sovint són repetides per aquells que volen recordar la responsabilitat dels ciutadans envers la seva comunitat. Una responsabilitat cada cop més diluïda per un sistema –l’economia, l’urbanisme, l’oci, els serveis...– que fomenta l’individualisme i la competitivitat. En el moment en què Kennedy pronunciava aquelles paraules, a Europa s’estaven posant les bases de l’estat del benestar, que permet assegurar uns serveis públics universals. Les generacions anteriors a les nostres van consolidar-lo, però en aquest segle XXI estem deixant que s’ensorri gairebé alegrement. La democràcia i l’estat del benestar són dues potes bàsiques que ens haurien de fer avançar com a societat i no quedar-se només en eslògans. Aquesta última setmana de campanya electoral hauríem de fer l’exercici de preocupar-nos no només per allò que ens afecta més directament sinó com a conjunt de país. No hauríem de permetre que la democràcia es converteixi només en diacràcia, exercir el dret de vot un dia i després passar-nos tres o quatre anys queixant-nos que tot va malament. Una societat civil organitzada ha de ser la supervisora d’aquells que fan política. No és fàcil superar l’esperit de la queixa des del sofà, però no es guanya res donant les batalles per perdudes abans de disputar-les. Si no volem que l’estat del benestar quedi reduït només a l’estat del malestar, incidim, vetllem i demanem responsabilitats, per la democràcia d’ara i per la del futur.