La lliçó de Joan Rigol

La idea era dedi­car aques­tes línies a la ver­go­nya, a vega­des ali­ena i a vega­des pròpia, que fan tan­tes coses que s’han vist i es veuen camí de les elec­ci­ons de diu­menge. De la genu­flexió d’Illa davant el nume­ret de Pedro Sánchez, al papa­na­tisme del PP besant els peus de Díaz Ayuso a la plaça Artós de Bar­ce­lona, pas­sant per la falta de sen­tit d’estat dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, el debat en cas­tellà de La Sexta, l’emblema colo­nial de Dolors Mont­ser­rat en la cam­pa­nya d’Ale­jan­dro Fernández, la invi­si­bi­lit­zació de pro­pos­tes rege­ne­ra­do­res de la política com Alhora, debats de can­di­dats sense un dels prin­ci­pals, perquè con­ti­nua exi­liat, o el dis­curs d’odi de Car­ri­zosa i tots els Ciu­da­da­nos... però val molt més la pena i és més agraït anar-se’n als antípodes i recor­dar en aques­tes línies Joan Rigol, mort aquesta set­mana als 81 anys. Recor­dar-lo no pas per ser l’onzè pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya (que també), sinó per ser un demòcrata, un patri­ota i un polític honest, voca­ci­o­nal i con­seqüent, que reflec­teix per­fec­ta­ment l’evo­lució de Cata­lu­nya en aquest moment de la seva història. Va entrar al Congrés dels Dipu­tats un any abans que ho fes Tejero, era admi­ra­dor confés de la Tran­sició, creia en l’encaix de Cata­lu­nya a l’Estat espa­nyol i hi va tre­ba­llar acti­va­ment des de la vice­pre­sidència del Senat, però en va sor­tir 18 anys després defrau­dat i cons­ci­ent que la natu­ra­lesa d’Espa­nya estava per sobre del diàleg i la Cons­ti­tució, que l’encaix era una via morta i el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal, un frau. No era revo­lu­ci­o­nari, ni sepa­ra­tista, però l’experiència és un grau, i la seva el va por­tar de forma natu­ral a l’inde­pen­den­tisme, com a cen­te­nars de milers de cata­lans. I d’això mateix van les elec­ci­ons d’aquest diu­menge. No pas de Pedro Sánchez, Begoña Gómez i el fang de la política espa­nyola. Sinó de si Cata­lu­nya ha de con­ti­nuar impo­tent, espre­muda i mal­trac­tada per interes­sos i cla­ve­gue­res ali­e­nes, per­se­guint un encaix ine­xis­tent o, ans al con­trari, tria l’auto­es­tima, la recons­trucció naci­o­nal i l’empo­de­ra­ment per per­se­guir la pros­pe­ri­tat de la seva gent i les seves legítimes aspi­ra­ci­ons.