Opinió

Mirades

Un àngel per a la ciutat de Girona

Des d’avui una placa als jardins de la Torre Gironella honorarà la feina que va fer l’activista cultural Josep Tarrés i Fontan

Aquest matí a les deu, abans de la inauguració de Temps de Flors, l’Ajuntament descobrirà la placa que dona el nom de Josep Tarrés i Fontan als jardins de la Torre Gironella que l’escriptor, poeta i activista cultural gironí mort el 2021 tant va estimar. Es paga així una part del deute que Girona té amb un dels seus fills més il·lustres i, malgrat tot el protagonisme que va tenir durant tants anys, potser dels més maltractats. Josep Tarrés i Fontan (Girona, 1929-2021) va tenir 91 anys de vida intensa i ha deixat pòsit a la ciutat. Per quedar-nos en allò més conegut, va ser el descobridor i recuperador del call jueu de Girona, però molt abans, el 1954, va ser, amb Maria Cobarsí, Miquel Oliva i d’altres, qui va tirar endavant l’exposició de flors al saló de descans del Teatre Municipal, que després va anar a la biblioteca i es va fer gran amb l’ajuda de més gent, com David Marca i Rosa Labayen, a Sant Pere de Galligants i Sant Domènec, abans d’expandir-se per tot el Barri Vell i ser el que ara coneixem com Temps de Flors.

Però Josep Tarrés va ser molt més que tot això. Va ser un visionari, un creador, un contacontes, un fabricant de mites com La majordoma de Sant Narcís, descobridor de vestigis amagats, un il·luminat en el millor sentit de la paraula, perquè, com el van batejar, era “el gironí amb arrels més encastades entre les pedres de la ciutat”. És, per tant, d’una gran justícia que la ciutat el recordi i l’honori perquè darrere de la seva il·luminació hi ha realitats ben tangibles.

Josep Tarrés, en la meva memòria sempre impecablement vestit, amb pajarita i acompanyat de la seva dona, la gran escultora Pia Crozet, va fer cinema amb Antoni Varés i Narcís Sans, va escriure guions, va ser finalista del premi Nadal amb Gorchs i va editar Cinc poetes de Girona (1963). Seus són El llibre del Corpus (1994), El poema de Pasqua (2003) i El pessebre gòtic de Girona (2013). Va estar al darrere de mil iniciatives. Era fill de Can Fontan, el restaurant que acollia Santiago Rusiñol quan Girona ja arriba al Galligants. Era l’ànima de la Residencia Internacional, allà on tantes coses es van parir. Va ser actor. I restaurador de Casa Vella de Platja d’Aro, una masia de fa nou segles on va fer festivals de música i teatre i on va organitzar la festa de comiat a Liz Taylor, molt abans de convertir-se en Paladium.

Aquest Josep Tarrés va ser amic de Carmen Amaya, a qui va buscar casa a Begur, i va col·laborar amb el ballet de la seva cosina Carmen La Camboria i en el seu homenatge va obrir amb Lauren Postigo El Corral de la Camboria a Calella de Palafrugell. Era un enamorat de la música clàssica, un home del Renaixement en tots els sentits. Va col·laborar en el llançament de La jove poesia catalana. Dels seus tres anys a París en van quedar coneixences amb Sartre, Simone de Beauvoir, Ionesco, Jean Cocteau, Georges Brassens, Aznavour i Edith Piaf. I diu la llegenda, recollida per Pius Pujades, que va portar un jove Umberto Eco a Sant Pere de Rodes i que d’allà va sortir la idea d’El nom de la rosa. Girona li deu moltes coses, a Josep Tarrés. Potser per això i per la seva estima als missatgers de Déu, l’alcaldessa Marta Madrenas el va qualificar com “un àngel per a la ciutat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.