L’aberració de la prescripció

La violència sexual contra menors és una de les xacres socials més importants que tenim com a societat i amb la qual tenim un deute social històric. Segons el Consell d’Europa les dades indiquen que entre el 15% i el 20% de nenes i nens són víctimes d’algun tipus de violència sexual abans dels 18 anys. A l’Estat espanyol les xifres que es desprenen de les enquestes de victimització indiquen que un de cada cinc infants és objecte d’aquest tipus de violències sexuals dins la família i d’aquests delictes tan sols es denuncien un 15% de les situacions. Aquest baix nivell de denúncia respon a diferents motius, però sobretot se’n destaca un, i és que més del 80% d’aquestes violències sexuals contra menors són perpetrades per persones de l’entorn proper de la criatura, ja siguin familiars, amistats properes, monitors, professors... Gent amb qui el nen o la nena té una vinculació emocional i on es construeixen el que haurien de ser espais i relacions segures. Per això és tan difícil trencar el silenci i, encara més, acabar denunciant el que ha succeït.

D’aquest percentatge tan baix de denúncies, el 70% s’acaben arxivant per la incapacitat del sistema d’adaptar-se a un fet delictiu tan complex com el que tenim al davant. De fet, és evident que tenim un greu problema. I és que el desenfocament legal que hi ha hagut històricament amb relació a aquestes violències ha portat al fracàs de la persecució d’aquests delictes des d’una mirada que ha estat cega al dolor de les víctimes. Per exemple, ha estat molt difícil comprendre els efectes i les conseqüències del trauma i com les memòries traumàtiques s’alteren per protegir les mateixes víctimes. Els records es distorsionen amb un únic objectiu: sobreviure a allò viscut i tirar endavant. Per això, les memòries es fan més suportables i menys pesades, perquè el nostre organisme busca la fórmula perquè allò sigui mínimament sostenible per a la persona que ha estat víctima de l’agressió. De fet, davant el trauma (que significa ‘ferida’), el nostre cervell sovint desenvolupa mecanismes de protecció amb el record, perquè si tot es recordés amb l’exactitud demanada pel sistema judicial, seria impossible tirar endavant. Seria impossible construir rutes de recuperació i, menys encara, activar mecanismes resilients.

Aquests mecanismes protectors del processament de la informació traumàtica no s’han tingut en compte i sovint s’han utilitzar per desacreditar les víctimes a les sales de judici, evidenciant una vegada i una altra la incapacitat de fer front a aquesta xacra social tan dolorosa. Tot i les millores en els canvis legals dels darrers anys, seguim sostenint un dels esculls més fatídics per no dir el major atemptat a la recuperació i, sobretot, a la reparació social de les víctimes de les violències sexuals: la prescripció. Perquè, tot i els canvis en aquesta figura (ampliant els anys entre el fet i el termini per a la prescripció), de nou fem curt. Perquè aquests terminis de prescripció continuen deixant fora moltes situacions, perquè el dolor no prescriu, perquè el dolor no entén d’anys i menys de terminis.

Ens seguim focalitzant en la prescripció del delicte, però no en la prescripció del dolor de les víctimes, perquè per molt que segueixis amb la teva vida, aquella ferida davant aquests fets no prescriu mai. Perquè s’integrarà (en el millors dels casos), però mai desapareixerà ni caducarà. I si quan treus tones de valentia per anar a denunciar-ho et diuen que allò ja ha prescrit, la sensació d’injustícia i d’incomprensió és tan gran que et pot portar a desfer part del camí que ja havies fet. Venim de tan enrere que no som ni conscients de les aberracions que hem institucionalitzat. I és que la sola existència de la figura de la prescripció és un atemptat contra la dignitat de les víctimes i de la societat, i afegeix més dolor a les violències sexuals a què han estat sotmeses les nostres criatures.

És vergonyós que milers de víctimes de violències sexuals infantils, com poden ser les dels Jesuïtes de Casp, el presentador argentí que fa unes setmanes explicava el seu cas en directe en un programa de TV, alumnes del professor de bateria, víctimes dels Maristes i tants i tants altres..., encara hagin d’alçar-se, organitzar-se i treure forces d’on sigui perquè el seu dolor sigui escoltat i, sobretot, perquè es faci justícia. Perquè no caigui en l’oblit, perquè no caduqui que algú va violentar les seves vides, els seus cossos i les seves existències quan el que tocava era tenir cura d’aquelles infàncies. Demanem i exigim avenços socials, tecnològics, econòmics..., però encara som incapaços de reparar el dolor humà més essencial. Perquè una societat que no té cura de la seva infància és una societat que no té futur.