La perversa comparació de Rubiales i León

Aquesta setmana s’està celebrant el judici contra Luis Rubiales, que ha generat una gran controvèrsia perquè encara hi ha molts sectors de població que no llegeixen ni identifiquen el petó de Rubiales a Jenni Hermoso com una agressió. De fet molts ni ho titllen de violència sexual. Hem normalitzat tant els abusos de poder i les relacions desiguals imbricades amb comportaments sexualitzats que sovint no som ni capaces de posar nom a allò que veiem perquè hem arribat a creure que aquell abús forma part de la quotidianitat. De fet, com a molt hem dit que era “poc adequat”, però en cap cas ho hem assimilat a una agressió masclista.

I és que aquests dies no s’està jutjant tan sols el petó, sinó tota una situació de desigualtat estructural entre el president i el seu entorn vers les jugadores del femení, que venia de lluny. Aquesta dinàmica de discriminació havia deixat empremta en les jugadores, i tot aquest malestar es va concretar i evidenciar a ulls públics amb el petó forçat de Rubiales a la jugadora. Perquè el petó, no ens enganyem, era la demostració del poder. De fet això mai ho hauria fet amb els jugadors del masculí, ni els hauria menystingut com van fer durant tant temps amb les jugadores infantilitzant-les o fins i tot tractant-les de niñatas quan reclamaven millores en les seves condicions laborals. I tot això no ho podem oblidar si volem entendre la càrrega simbòlica d’aquell petó forçat.

I aquí voldria aturar-me per assenyalar que la responsabilitat d’aquella conducta violenta (perquè està violentant la voluntat, la dignitat i el cos de qui la rep, perquè la mateixa Hermoso va explicar que no volia aquell petó) tan sols és de qui l’exerceix i que, per tant, en una relació de poder en un àmbit laboral qui traspassa les línies vermelles, qui ha d’anar amb cura amb la gestió del poder i qui ha de tenir en compte que la seva simple figura ja marca una relació de desigualtat és qui ostenta aquest lloc de poder. En cap cas la responsabilitat pot recaure en la jugadora, que no podem oblidar que es troba atrapada en una situació que no desitja, en un context públic enmig d’una celebració i en mans del seu màxim cap. I això cal tenir-ho molt clar perquè jutjar els fets en funció de la reacció de Jenni Hermoso és dels errors més greus que es poden fer en aquestes situacions.

Jutjar les víctimes o valorar la seva credibilitat en funció de com va ser la seva reacció posterior, com si hi hagués una resposta adequada a una agressió, és absurd i només evidencia la feinada que ens queda per fer per desnormalitzar i acabar amb la plaga de situacions d’assetjament sexual que es donen en els entorns laborals.

El que tampoc té cap sentit és intentar desacreditar o minimitzar aquesta situació i disparar contra els avenços que es fan en matèria de lluita contra les violències sexuals aprofitant un altre fet lamentable que ha succeït (el cas de Mapi León i Daniela Caracas) però que té una naturalesa, una intencionalitat, una relació... absolutament diferent del que estàvem parlant. De fet, aquesta barreja de naps i cols respon a un intent de frenar aquesta identificació de les violències sexuals en totes les seves formes i àmbits, com una estratègia per a molts d’autodefensa perquè la virulència amb què s’ha sortit a condemnar Mapi León per part de molts (que mai s’havien posicionat així contra Rubiales, per exemple) és absolutament increïble.

L’agressió de la jugadora del Barça (si es confirma) és totalment inacceptable i sancionable però, per molt que tingui un component sexual pel tocament que sembla que es produeix als genitals, es dona en un entorn esportiu, en una relació entre iguals, en un exercici de competència futbolística que busca incomodar i no accedir al cos de l’altra a partir del desig sexual, ni del poder, ni de mostrar aquest poder d’una sobre l’altra, perquè no podem oblidar tampoc que aquí no hi ha el component de gènere i, per tant, no hi ha tota la càrrega de pressió patriarcal. De fet, estem contraposant un fenomen amb una base estructural amb un nivell d’incidència altíssim amb un fet puntual totalment reprovable (i on cal també acompanyar i sostenir la víctima) però que sembla que beu més de la pràctica esportiva violenta que no de la cultura de la violació.

Comparar aquests dos fets porta el debat moltes caselles enrere i posa de nou en qüestió la violència masclista i especialment la sexual, en un intent de desacreditar els avenços del feminisme en aquesta conquesta dels drets de les dones. Un discurs massa perillós en aquests temps que corren.