Curar-se

“Sobre­tot no temeu els moments difícils, és d’on sur­ten les millors coses”, deia la neuròloga Rita Levi-Mon­tal­cini, que va arri­bar als 103 anys havent rebut el premi Nobel de Medi­cina i Fisi­o­lo­gia (1986) pel des­co­bri­ment del fac­tor de crei­xe­ment nerviós. Una altra dona de pes, Anita Moor­jani, una empresària de família hindú, en un lli­bre titu­lat Morir para ser yo, relata una experiència pro­pera a la mort i el procés de curació que li ha fet can­viar radi­cal­ment la seva pers­pec­tiva sobre la vida.

Si parlo d’aquest tema és perquè durant mesos he estat tran­si­tant per un càncer de mama –que ningú s’espanti, estic bé–. Fins fa poc no ho havia fet públic per evi­tar reac­ci­ons de pre­o­cu­pació que només creen angoixa o sen­sació d’impotència, jus­ta­ment el con­trari del que vull, que és trans­me­tre sere­ni­tat, perquè el que ens ajuda de debò a tran­si­tar per una malal­tia és no per­dre la con­fiança i també sen­tir-nos acom­pa­nyats. Al cap­da­vall, queda l’agraïment cap a les per­so­nes –pare­lla, amics, fami­li­ars, met­ges i infer­me­res– que ens acom­pa­nyen en aquesta mena d’experiències i, sobre­tot, la con­fiança en la pròpia capa­ci­tat de curació. Pro­cu­rar dei­xar caure els pen­sa­ments d’incer­tesa i apren­dre a alli­be­rar les pors és essen­cial. D’alguna manera, l’acti­tud per­so­nal és clau.

Pots viure la malal­tia com un procés d’enfor­ti­ment i de res­pecte cap a tu mateix, actu­ant des d’un sen­tir pro­fund. Això suposa un canvi impor­tant, sem­pre hi ha un abans i un després. El després et pro­posa escol­tar-te més, fer només allò que res­sona en tu i res­pec­tar total­ment el ritme del teu procés, les fases d’intros­pecció i les que et con­vi­den a com­par­tir la teva experiència. Pot ser un camí cap a una nova etapa vital per valo­rar encara més el que t’envolta. Aquest és un viatge que la ment no entén ni sap rao­nar, un tra­jecte pel qual només es pot sur­fe­jar i nave­gar des de la volun­tat de ser, amb els ulls del cor i de la consciència. Segons la meva oncòloga, el càncer de mama pre­senta molts fac­tors en joc: genètics, hor­mo­nals, físics, immu­ni­ta­ris... És evi­dent també que l’estat men­tal, emo­ci­o­nal i d’estrès influ­ei­xen en el sis­tema immu­ni­tari. Jo he pro­cu­rat abor­dar tots els aspec­tes: ali­men­tació, exer­cici físic i cau­ses psi­cològiques i emo­ci­o­nals. Hi ha teràpies alter­na­ti­ves, com la “nova medi­cina germànica”, que pre­ve­uen el fet que una malal­tia pot tenir ori­gen en una res­posta biològica de super­vivència davant d’un con­flicte emo­ci­o­nal vis­cut des de la sole­dat de manera dramàtica, brusca o ines­pe­rada. Per­so­nal­ment, he afer­mat la meva bona relació amb la bio­des­co­di­fi­cació cel·lular, l’acu­pun­tura, la medi­tació i el con­tacte amb la natura. Els efec­tes bene­fi­ci­o­sos de la medi­tació sobre la salut són un tema més que vali­dat per estu­dis científics (Neu­ro­ci­ence, volum 371). Podem iro­nit­zar sobre l’efecte pla­cebo, però si un “fals” medi­ca­ment que no conté cap prin­cipi actiu fun­ci­ona, això sig­ni­fica que el nos­tre cer­vell és capaç d’influir en la per­cepció de benes­tar. Per tant, uti­lit­zar eines com les fra­ses asser­ti­ves, la medi­tació o la visu­a­lit­zació pot aju­dar a reforçar els pro­to­cols mèdics. És una manera de can­viar els hàbits men­tals de “disc rat­llat”.

Davant la malal­tia i el dol, apa­reix el desànim, però sem­pre queda l’opció de con­fiar i aixe­car-te de nou. I en els moments difícils pots ren­dir-te al que estàs vivint per tran­si­tar-hi amb calma, siguin qui­nes siguin les teves cre­en­ces per­so­nals. La medi­tació, la trans­for­mació d’emo­ci­ons i la con­nexió amb la natura són ele­ments essen­ci­als per a mi. Per des­comp­tat, la con­fiança en els met­ges és bàsica. Sé que no és fàcil per a ningú; a mi, la vida m’ha ser­vit una prova de foc (les teràpies més inten­ses van coin­ci­dir amb una ope­ració urgent de cor del meu marit). La con­fiança, la fe, la medi­tació, pas­se­jos per la natura i la nos­tra càmper –casa meva durant un mes llarg d’hos­pi­tal– em van insu­flar una ale­gria rara que vaig cul­ti­vant per no per­dre el sen­tit de l’humor. Això va per llarg, però tot està bé, perquè cal pren­dre consciència per poder viure més lliure i desi­den­ti­fi­car-se de pen­sa­ments que ens lli­guen al drama. No és tor­nar-se men­fo­tista, sinó assu­mir que el món és com és i que tu ets l’única baula que pots can­viar. La cura no és tan sols física sinó anímica i pro­fun­da­ment vis­cuda, i implica enten­dre que el benes­tar inte­rior no depèn de res exte­rior sinó que és un estat de ser que es gua­nya a cada ins­tant.