Diagnòstics que es fan esperar

Ella va tenir uns episodis seguits d’esvaïment. Aquella sensació que estàs a punt de marejar-te però sense arribar a perdre el coneixement. Se li repetia dos o tres cops al dia, i així durant setmanes. La metgessa de capçalera va decidir programar-li un TAC i li va comunicar que li trucarien pel dia i l’hora. La setmana passada li van realitzar l’examen. Un any i mig separen la sol·licitud de la doctora i la realització de la prova diagnòstica. Ella espera el resultat amb la confiança que el seu cap no amaga res greu o, si no, ja faria mesos que no ho explicaria. Un altre pacient va visitar la mateixa doctora per un problema en el sistema respiratori. Després de fer un tractament amb antibiòtic, el malestar hi oposava resistència, així que la professional de la salut, amb bon criteri, va decidir derivar-lo a l’especialista. Entre la primera visita a l’ambulatori i la primera exploració de l’otorrinolaringòleg haurà transcorregut mig any. No sap si al darrere vindrà alguna prova que allargarà més el procés. Les dues persones comparteixen metge de família però no mantenen relació entre elles. Ara, sense saber-ho, tenen en comú un altre element: cada dos per tres senten gent al seu voltant recomanant-los que, per poc que puguin, paguin una mútua privada per reduir qualsevol espera. De moment s’hi neguen perquè, malgrat les demores, volen creure en el servei públic, però és cert que en el darrer any han obert dos centres mèdics privats a prop de casa i es pregunten si no estan ignorant els senyals. En cas de fer el viratge, no serien els primers, ni els últims, que es deixen convèncer per canviar de mans malgrat preguntar-se cada dia com i qui està aconseguint que se sentin expulsats d’un sistema que havien defensat a capa i espasa.