Inspecció

Venen a fer la inspecció del gas i em passo els dies previs gratant amb un ganivet la crosta de sutge dels fogons després de cinc anys de coure-hi per al nano quilos de patates fregides i carn arrebossada; croquetes de pernil i rostit; barretes de peix d’aquelles de l’impermeable simpàtic; bistecs de carn vermella, que és “la que porta més ferro”; sofregits de molta ceba i molta tomata, tot a l’engròs, perquè per saber les mesures exactes hauria de ser una mare com cal, i no; i espaguetis, arròs i verdures que trenquen el bull mentre soc a la dutxa o estenent la roba i deixen una bromera que, si no la frego de seguida, es barreja amb l’oli, la tomata, la fècula i la sal, i fa una pasta, primer blanquinosa, després fosca i compacta, que no treus ni esgratinyant amb el nanas, les mànigues arromangades fins a l’aixella i una estampeta de la verge de Fàtima agafada al pit. No me’ls fan encendre, al final, els fogons. Només miren que la clau de pas no tingui cap fuita amb una espècie de barnilla que fa cric-cric. Ara tinc la factura de la inspecció per pagar i l’acer inoxidable de la cuina fet una pena, tot travessat de punyalades. La dona que fa la revisió es mostra comprensiva quan li dic que perdoni el desordre: “És que tinc un fill, sap?” Això sempre queda bé. Quan el fill ni el somiava, va venir el lampista i també li vaig demanar que em disculpés, perquè “m’estan fent obres al pis, sap?”. Va ser igual de comprensiu, però a mi m’ha quedat aquest remordiment de mentir per atenuar la catàstrofe, només perquè no sembli que visc sempre per sota de les meves possibilitats. Resistir deu ser això.