Inspecció

Venen a fer la ins­pecció del gas i em passo els dies pre­vis gra­tant amb un gani­vet la crosta de sutge dels fogons després de cinc anys de coure-hi per al nano qui­los de pata­tes fre­gi­des i carn arre­bos­sada; cro­que­tes de per­nil i ros­tit; bar­re­tes de peix d’aque­lles de l’imper­me­a­ble simpàtic; bis­tecs de carn ver­me­lla, que és “la que porta més ferro”; sofre­gits de molta ceba i molta tomata, tot a l’engròs, perquè per saber les mesu­res exac­tes hau­ria de ser una mare com cal, i no; i espa­gue­tis, arròs i ver­du­res que tren­quen el bull men­tre soc a la dutxa o este­nent la roba i dei­xen una bro­mera que, si no la frego de seguida, es bar­reja amb l’oli, la tomata, la fècula i la sal, i fa una pasta, pri­mer blan­qui­nosa, després fosca i com­pacta, que no treus ni esgra­ti­nyant amb el nanas, les mànigues arro­man­ga­des fins a l’aixe­lla i una estam­peta de la verge de Fàtima aga­fada al pit. No me’ls fan encen­dre, al final, els fogons. Només miren que la clau de pas no tin­gui cap fuita amb una espècie de bar­ni­lla que fa cric-cric. Ara tinc la fac­tura de la ins­pecció per pagar i l’acer ino­xi­da­ble de la cuina fet una pena, tot tra­ves­sat de punya­la­des. La dona que fa la revisió es mos­tra com­pren­siva quan li dic que per­doni el desor­dre: “És que tinc un fill, sap?” Això sem­pre queda bé. Quan el fill ni el somi­ava, va venir el lam­pista i també li vaig dema­nar que em dis­culpés, perquè “m’estan fent obres al pis, sap?”. Va ser igual de com­pren­siu, però a mi m’ha que­dat aquest remor­di­ment de men­tir per ate­nuar la catàstrofe, només perquè no sem­bli que visc sem­pre per sota de les meves pos­si­bi­li­tats. Resis­tir deu ser això.